dissabte, de juny 21, 2008

El señor Ibrahim i les flors del Coran..

Moltes vegades el cine que ens imposen a la cartellera de la majoria dels cines deixa d'un costat pel·lícules com la que vaig veure anit, les europees i que no es destaquen per ser grans produccions. No obstant, tot i que critique als cines que sempre posen les pel·lícules dels EUA, he d'admetre que no mire la cartellera dels cines Babel o Albatros a menut per veure que fan (ja fa molt de temps que no vaig al cine). És veritat, que la gran majoria de produccions europees sols tenen cabuda en els grans festivals de Cine com el de Donostia, Cannes o Venezia. Es projecten pel·lícules de qualitat digna i que no les vegem als cines sinó han guanyat un premi. Aquest és el cas de la peli que anit vaig veure "El senyor Ibrahim i les flors del Coran" del director francès Francois Dupyeron. El premi que va obtenir va ser el Premi Cèsar 2004 al millor Actor i el premi del públic del festival de Venècia del 2003.

La París del 60 és l'escenari d'una història entre un jueu i un musulmà. La veritat que em pensava que anava a ser una típica peli d'odi d'uns a altres com tantes pelis ens han fet. La peli es basa amb l'amistat entre els dos personatges que un acaba de començar a viure sols (el seu pare marxa de casa) i l'altre està ja molt major. El xiquet, jueu, li diuen Momo i sempre estava aguantant la falta de tendresa del seu pare, dient-li sempre que era millor que el seu germà. El major, Ibrhaim, era el propietari de la tenda de comestibles del barri i estava avorrit d'estar sempre darrere. Tot i la diferència d'edat, de la diferència de religió, es troben i comencen una bonica història d'amistat on Momo comença a trobar que això de la saviesa interior i Ibrahim té el seu últim objectiu de la vida: mostrar el mon que envolta al seu amic.

Si ens parem a parar en el títol, pensarem que es basa amb el Coran, doncs la veritat que té més sentit la paraula "flors" del mateix. El motiu? Doncs que mitjançant les flors, intenten mostrar-nos sentiments de la llibertat que ensenya Ibrahim a partir de les seves creences, que no li perjudiquen per a viure correctament la seva vida. Momo amb Ibrhaim comença a conèixer i sentir els primers sentiments d'amor, de desamors, experiències sexuals amb les dones de les escales de davant de sa casa... Però tot i això, Ibrahim no pararà d'ensenyar-li les coses més importants de la vida.



4 algú ha dit...:

Anònim ha dit...

no, no et vinc a dir res de la peli, que està molt xula, és cert, és del teu blog, que me l'he trobat fent un treball sobre diaris íntims. Tu també te'l vas llegir? I el de la germana? Quins grans clàssics... I un blog molt preciós, me'l guarde a les adresses d'interés...

Albert Traver i Garriga ha dit...

Jo sóc bastant ignorant amb tot això del cinema, i això ho demostro en que les "americanades" em solen agradar bastnat xD.

En termes de cinema europeu, em decanto per l'italià. La comèdia francesa no està malament tampoc!

Que passa amb la foto que m'he posat? hehehe
Avorrit no gaire, ara marxaré uns dies a la Costa Brava i després ja comenso a treballar...

Un petó!

Twenty ha dit...

A l'amic o amiga anònim anònima, sols em vaig llegir el Diari d'un jove maniàtic, el de la maniàtica encara no. La veritat que si que és un gran clàssic...

Ignorant no home, jo tampoc entenc molt i des de que estic a València intente vore més cine europeu. A més, a mi hi ha americanaes que també m'agraden eh! No és una cosa que estiga renyida. Sols dic que no et donen l'opció a triar als cines. A mi m'agraden les pelis franceses, les millors. Tot i que les italianes també són molt bones.

Aurora Mora ha dit...

Molt bona pel·lícula, sí senyor.