dimecres, de gener 21, 2009

I ara arriba la realitat

20 de Gener del 2009, cita per a la història sens dubte. No, tranquil·litat, no estic parlant del ex-president Aznar i el seu nomenament com honoris causa en la CEU. Pareix que no ha volgut perdre l'oportunitat de posar el seu granet d'arena i fer un homenatge, a la seva manera, a aquest dia. Com diria Pascual, aquest no té àvia.

Com no, estic parlant del nomenament del nou president dels Estats Units d'Amèrica. He d'admetre que no m'ho vaig perdre , estava escoltant-ho a la ràdio mentre tornava amb el tren. Per moments pareixia que Obama fora no el president d'Estats Units d'Amèrica (EUA) sinó el president del món. El seu discurs, el seu nomenament, era esperat arreu del món perquè Obama, això no ho podem negar, ha generat al seu voltant una aureola d'optisme i de confiança. Però això ja ha acabat, ara ja és el president de la potència capitalista i militar que aspira a ser de nou la que dirigeix el mon, la que imposa el seu imperialisme. No obstant, digue-me ingenu però el seu discurs va presentar almenys un canvi, mostrant-nos que serà la cara amable de l'imperi. Ara, no vull entrar a valorar la religiositat que regnava en tot moment amb els pastors, un d'ells estava en contra dels matrimonis homosexuals. Com deia, el seu discurs deia coses com que els Estats Units no poden fer allò que vulguen i quan vulguen. O que no s'ha de gastar els recursos del planeta com fins ara que hi ha que canviar i saber respectar-lo. Que la riquesa del país depèn no del PIB sinó com viuen els seus ciutadans o que el mercat no pot funcionar al seu aire. Sens dubte, un discurs gens comú en un president dels EUA.

Però ara trobem la realitat, Obama representarà realment un president que obrirà una nova etapa nova i diferent a les que han caracteritzat el seu país? Obama representa massa expectatives i no les podrà complir totes. De fet, hi havia moments que més que un president és un líder, és una icona moral. El vertader repte és acabar amb la desmobilització i fer que els ressorts públics siguen controlats pels ciutadans i ciutadanes i no per la banca. La crisi americana va mostrar com els bancs apuntaven al principal responsable amb la passivitat dels polítics. Voleu dir que amb Obama açò no passarà? Voleu dir que amb Obama no utilitzarà de nou el tema dels que són democràtics o els que no per a tapar fets importants en alguns llocs on no interessa actuar, com puga ser Palestina? Que Obama representa un canvi ningú ho pot negar, però ara falta veure que pot arribar a fer. Hi ha una simpatia al voltant d'ell per a que solucione la crisi econòmica global, l'escalfament del planeta i els conflictes internacionals des de Palestina fins als problemes dels conflictes oblidats de l'Àfrica o Àsia.

I ara arriba la realitat. Obama no pot canviar i solucionar-ho tot de la nit al dia. Qui pense que va acabar amb el capitalisme ho dubte molt pel seu discurs on es sentia orgullós de la forma de viure dels nord-americans. Fets com Guatànamo o Iraq no seran solucionats del dia a la nit tampoc. El conflicte del genocidi cap al poble palestí tampoc cregueu que es farà el que ell diga o el que pense, farà el que interesse als objectius del seu estat, com tots els aspectes que tractarà. La crisi de l'esta del Benestar, el capitalisme destructor, l'especulació amb els aliments, etc; no ho tindrà fàcil sens dubte. No obstant, ja ha aconseguit un fet, que amb aquesta onada de crisi global, hi hagi esperança i optimisme.

1 algú ha dit...:

nuriete ha dit...

Bona reflexió. És el mateix que porte pensant jo fa uns dies. No vull dir que desconfie d'Obama però m'ha cridat l'atenció l'espectativa mundial que pareix ser s'ha creat en este home. S'ha creat massa esperança?? les expectatives cap a ell són molt altes?? Els mitjans de comunicació ens el presenten cuasi un déu salvador de la humanitat?
Són preguntes que últimament m'han vingut al cap. Espere que ho faja el millor que "puga" jo li done un vot de confiánça i m'agradaria vore canvis, no obstant, crec que les expectatives de canvi estan massa altes en un personatge polític que ben mirat representa un partit de dretes, el que ve a ser per a nosaltres un partiti polític similar al del PP.