Recorde aquell dia que et vaig veure...

Recorde aquell dia que et vaig veure per primera volta. Crec que era el raret dels amics. A ells no és que no els agradares, sinó que trobaven altres més interessants Els principis varen ser complicats, tu estaves al meu davant i jo no sabia que fer. Tenia respecte i tant sols et feia el mateix, fins que ho vaig automatitzar. Però més enllà de deixar-ho vaig voler saber més de tu i em vaig assabentar, amb l'ajuda d'aquells que et coneixen de dalt a baix, de com calia tractar-te. Tant vaig arribar a saber de tu que fins i tot ho tenia plasmat a la meva habitació, vas ser de les primeres en aparèixer amb mi a la paret de la meva habitació. Però tot i l'èxit de la nostra relació, alguna vegada vaig tenir que acudir als teus coneguts perquè la nostra relació s'havia reiniciat.

Però tu i jo seguíem estan units. Els familiars a casa em deien que no calia que passarem tant de temps junts, que no estiguérem sempre un davant l'altre. La veritat que tot i que sempre fèiem el mateix, m'agradava estar amb tu. Et mirava i em quedava moltes voltes bobet, tu no sé el que pensaries. Al poc, em digueres que t'havies posat Internet, la veritat que va donar un salt a la nostra relació. Junts navegàvem per la xarxa i coneixíem un mon totalment nou que no sols obria tot tipus de portes, sinó que junts podíem estar a prop de més amics i amigues. La relació era una ona que no tenia fi, cada colp estàvem més a dalt de la cresta, cada volta el contacte era fantàstic, fins i tot, perfecte, tot i els problemes puntuals que els com tu solen tenir. Quan solia tenir un problema acudia als amics, però tu em demanaves que acudira als teus amics que et coneixien millor.

Passà el temps, i continuaven el nostre camí que no pareixia que s'acabara, sobretot perquè teníem cada volta més coses a fer. Era un goig, la nostra relació no s'estancava. Però prompte va vindre el problema, me'n anava a estudiar fora, què faríem? Ens trobaríem a faltar? Tu vindries amb mi? I què passava amb la resta? No et necessitarien tampoc? La veritat que eren molts dubtes fins que després d'un estiu laboriós, amb molta suor i treball, aconseguirem fer que m'acompanyares a la meva aventura a València. El primer any va ser complicat, la nostra relació es va veure truncada perquè no teníem Internet, però prompte varem saber eixir del pas i aparegueren noves aficions per a estar units. A València, la nostra relació ha sigut ideal, sense cap mena de problema com els d'abans.

Però ara ha canviat, la nostra relació fins i tot comença a cansar-me, quantes hores hem passat junts? Quantes hores he estat mirant sense saber aprofitar el temps amb tu i amb els meus? Quantes hores he estat bobet mirant mentre m'encandilaves en el que em podies mostrar? En fi, sempre et voldré com a una gran amistat, però avui ho tinc decidit. Vull tornar als nostre principis, vull tornar a tenir temps per a mi i gaudir plenament del que m'envolta.

Espere que m'entengues, et necessite fins i tot per escriure aquestes línies, però també vull estar fora. Sé que no pots plorar, i si plorares m'assustaria un poc...

Entén-me benvolgut company, entén-me estimat ordinador, la nostra relació va a canviar...