Qualitat musical

Sempre recordaré una conversa que vaig tindre a l'institut amb una companya sobre la música en la nostra llengua. La veritat, em vaig quedar molt sorprès amb una de les respostes "no m'agrada escoltar la música en valencià". No vaig voler ni seguir la conversa, amb mentalitats musicals com aquestes (d'on del pa i peixet no ixen), no calia perdre gaire temps. La conversa s'havia començat al veure una fotografia dels amics i amigues en un concert a Ontinyent d'Obrint Pas i Atzukak (quan van estrenar ells el seu segon disc). Finalment, vaig poder veure entre línies com a que la música en valencià, la música feta a la nostra terra, era sols la de "dolçaina i ska" i era sempre el mateix.

Quan parlem de música en valencià en l'actualitat, a la majoria de la gent els ve les melodies dels Obrint Pas. Tothom sap qui són, quina és la seva música i les seves lletres. Vaja, fins i tot als llocs més recòndits els he escoltat recentment. Un grup que ha trencat barreres tant físiques com musicals (no cal oblidar que varen ser els primers en fusionar la dolçaina amb l'ska) però que fora de quedar-se amb els tòpics que els solen etiquetar, mostren  les ganes de seguir creixent musicalment  i que no tenen sostres, i una bona prova va ser el concert de Burjassot de Falles. És inevitable no mencionar a La Gossa Sorda (els de Pego) cada disc és millor i el seu directe, cada dia és més frenètic. Per cert, estan gravant a l'estudi noves cançons que esperem escoltar el més prompte possible! Molts dirien que són el mateix, però per a mi no ho són. Cadascú té el seu mode de fer música. 

Cal tenir present que, moltes voltes,  això dels estils se'ls inventen aquells que diuen ser crítics de música ( persones que escolten "molta" música i els paguen per opinar, o no, i no han estudiat cap carrera per poder opinar musicalment com cal) i posen etiquetes per a poder comparar grups i fer-los la feina més fàcil. Per què dic açò? Doncs perquè hi ha sectors que intenten posar en el mateix sac musical a grups que no tenen res a veure. Hi ha grups que canten en valencià i no tenen dolçaines i no tenen vents. Sé que pot sonar un poc cínic, o fins i tot que no estiga valorant, que estiga menyspreant la tasca musical que fan els nostres grups amb la dolçaina. Però el que intente es mostrar com dins de l'anomenada música en valencià tenim mil grups, tenim un escenari musical molt ric en quant a propostes, en quant a innovacions musicals, però sobretot, quan a qualitat. Cal trencar el tòpic i veure quina música fa cada grup i no quedar-se amb que fan música en valencià. 

Grups com 121db, amb unes guitarres que posen els pels de punta en cançons del seu últim disc (Mètrica Perfecta, Simfonies i Il·lusions o I Mentrestant) i unes lletres quotidianes i poètiques. Arthur Caravan, els alcoians mostren clarament que per a ells la música és, a més d'una lletra, música que et transporta cap a un territori càlid i ple de melodies fora de la realitat. Senior i el Cor Brutal, des de la pròpia ciutat de València, amb una música propera i molt fresqueta, molt lleugera. Varen guanyar els premis Ovidi Montllor al 2009, i amb cançons com El signe del Temps, demostren que són un grup a tenir en compte. Els amics de Naia, des de diferents comarques del País, ens porten una proposta íntima que amb la veu del cantant, les notes del clarinet i els acompanyaments rítmics, ens donen pau però també ganes de seguir endavant en el llarg camí de la lluita i la dignitat. Cantautors com Pau Alabajos ens fan recordar que tenim dignes successors de Raimon i que més enllà d'oblidar el seu passat, el recorden però per tirar endavant tant amb les seves lletres com amb la seva música. Els cardaors Bielorússia, que amb els seus inicis mostren que el pop valencià té una gran salut i cançons com aquesta ho demostren. Ah! I no, no m'he oblidat de Pep Gimeno Botifarra però què més puc dir d'un cantaor que és capaç de fer botar d'emoció igual o més que ho pot fer Fermin Mugurza? 

No podem oblidar grups com Orxata ( escolteu-los, no calen paraules per a explicar aquesta explosió musical), com Rapsodes ( rap made in el Túria), Aspencat ( un del millor dub que he escoltat), Soul Atac ( música negra feta per valencians i valencianes), Red Roja ( els d'Ontinyent amb el seu nou rumb van a menjars-se a aquell que se'ls posse per davant), Feliu Ventura (que amb Borja Penlba han trencat fronteres i porten la lluita constant i diària a tots els àmbits de la nostra vida). Batà ( el nou projecte del Carles Llinares ), Hugo Mas ( l'Elvis Costello valencià), The Skafeinats ( Ska - jazz de qualitat!), Les Maededeus (no em digeu que l'himne regional no mostra la seva qualitat artística! ) etc etc etc...

Amb aquesta ràpida i breu llista dels grups del nostre benvolgut país, ens mostra que l'escena musical, amb obstacles arreu del país, està creixent tant en nombre, com en propostes, com en qualitat! I si voleu gaudir d'aquesta gran qualitat, el proper dimarts 30 de març el SEPC ha organitzat un homenatge al mestre Ovidi Montllor.

Un altra vegada...

Que trist que dia rere dia moltes de les línies que escriga siguen per a denunciar la repressió que patim els que defensem la terra o per denunciar les agressions feixistes que patim al nostre benvolgut país.

D'una banda, trobem el cas de Vicent Martí, lluitador per l'horta de València i de gran reconeixement tant per les seves iniciatives agrícoles ecològiques com per haver estat designat com a millor agricultor de l'Estat. La seva tasca de lluitador per l'horta li ha fet acudir als tribunals per haver desplegat una pancarta al ple municipal quan es tractava el tema dels plans urbanístics que l'ajuntament d'Alboraia portava a terme. La fiscalia li demanava 6000€ per aquesta acció simbòlica. Que trist que un company que estima la terra, que la cuida, que la tracta com s'ha de tractar en un mon com l'actual, siga acusat per defensar el que és legitim, el que ens ha donat sentit a tots nosaltres. De nou, Vicent ha estat el cap de turc del moviment que defensa l'horta. Així i tot, continuarem avançant

D'altra banda una nova agressió feixista al País Valencià, com ha comentat el Paco i amb el qual comparteix tot el que ha dit. Hauria d'estar immunitzat com la resta de la societat valenciana de les agressions feixistes ja que són un fet que passa dia a dia. És una cosa que es té assumida com puga ser aquelles persones que demanen almoina al mateix lloc tots els dies, al final acaba sent invisible, pitjor, acaba sent "normal". No és normal que de nou, el feixisme, l'extrema dreta espanyolista ataque una seu d'un partit polític, ERPV, o contra la CSJ Kimera de Mislata, i la societat estiga tant adormida, tant passiva que no fa res. De nou, hem d'estar "contents" de que no ha passat res, que "tant sols" es poder contar danys materials. I una merda! Ja n'hi ha prou, els polítics i les institucions valencianes com les que depenen de Madrid no mouen ni un pèl, i d'ací a poc de temps tornarem a estar escrivint aquestes línies de ràbia i impotència. Com diu el Paco " com ja s'ha dit tantes i tantes vegades, si aquestes accions covards es produïren a Euskal Herria omplirien pàgines de periòdics, capçaleres de telenotícies i tertúlies radiofòniques. Però com que passa ací, al País Valencià, i els agredits són centres socials i partits esquerrans, no passa res."

Que trist companys, que trist que la justícia d'una banda i l'extrema dreta de l'altra actuen amb un objectiu: aniquilar, destruir als que estimem la terra, als que denunciem i combatem el feixisme dia a dia. Però, aquestes coses tant sols tenen un fi, continuar, continuar i continuar. Cada cop tenim més legitimitat per fer el que fem, per pensar com pensem i per actuar com actuem.

I com dirien els Obrint Pas :

Ells tenen el poder, ells són omnipresents,
ells et controlen, t'identifiquen.
Ells et jutgen, ells condemnen,
ells torturen i assessinen,
dia a dia ens assessinen.

Trencant esquemes que ens han fixat,
creant nous espais per poder pensar.
Obrint-nos pas, continuant avançant,
recuperant el somni que tots hem somiat.

(Continuant Avançant, 1999)

10 de novembre: Històries del paradís de Xavi Sarrià

Que Xavi Sarrià, cantant d'Obrint Pas, destaque pels seus escrits no és cap notícia (sinó tant sols cal comprovar els seus nombrosos post al seu blog o les lletres dels darreres disc). Almenys per a mi, els seus textos tenen alguna cosa que m'agraden i em sent molt identificat sempre, no sols pel tema sinó de la manera en que ho fa. Les seves lletres són una autèntica bomba per als sentiments, et posen la pell de gallina i, el que més m'agrada, et sents identificat. Narra fets, sentiments, idees en el que has pensat, el que has sentit o el que has dit algun dia en un moment concret que es pareix al que ell narra. Sense oblidar el seu optimisme que enganxa i et dona energia per seguint cap endavant amb la nostra lluita diària.

El que és notícia és que demà ixirà a la llum el seu primer llibre : Històries del Paradís. I el que he dit anterioment, em reafirme després de llegir dos relats que he pogut llegir, m'agrada com escriu i intentaré fer-me amb ell el més prompte possible. De nou, la sensació de sentir-se el personatge dels seus relats és una passada i un goig, fet que busque sempre en qualsevol text que sol llegir. Se m'ha fet curt i tant sols espere poder llegir-lo prompte. Des d'ací desitjar-li sort en la seva nova etapa literària i animar-lo per a continuant escrivint com ho fa.

Vos deixe amb una breu ressenya del seu llibre. I vos recomane llegir dos dels seus relats: Por i Suburbi

"Un jove finlandès s’amaga dins d’un armari aterrit mentre un company de classe dispara a tort i a dret pels passadissos de l’institut. Una trapezista es balanceja sobre la corda que la separa de l’abisme. Una parella d’adolescents abandonen la infantesa entre les flames del suburbi on viuen. Una ambiciosa formiga farà el que siga per descendir en la jerarquia social del seu món. Un soldat d’elit nord-americà explica sense pudor a les càmeres com va arrasar un poblat iraquià per apressar un grup de presumptes terroristes. Dos germans africans desafien l’oceà a bord d’una barcassa que els ha de conduir al paradís.

Xavi Sarrià ens proposa, en la seua primera obra de ficció, un viatge pel nostre planeta a través d'un mosaic ple de vida on la realitat més crua s'entrellaça amb la fantasia més sorprenent. Un llibre escrit a base de flaixos que ens conviden a reflexionar sobre el món que vivim i construïm entre tots."