Per què volies ser músic? Doncs va ser per tradició familiar, mon pare ha sigut músic de tota la vida, el meu germà major també. Els meus primers records que tinc de xicotet és vore instruments, uniformes, el métode de Eslava. Després quan vaig començar vaig notar que m’agradava. Pel que fa a la decisió de ser músic professional ja va ser després. Vaig anar a estudiar filologia, m’anava molt be però vaig pendre la decissió de ser músic professional. Una decissió acertada? Si, crec que si, de moment no m’hen pedenisc. No és una feina gens fàcil, i menys en aquest país. Però be, fas el que t’agrada i en això hem senc afortunat de viure del que m’agrada. No hem puc queixar com està la societat actualment, queixar-se seria un síntoma de estupidesa. Per què vas triar el bombardí? El bombardí el vaig elegir també un poc per casualitat, en realitat jo volia l’oboe. No obstant, mon pare i el tio Salvador hem van dir que pillara el bombardí perquè feia falta. Hem va agradar de segudia tocar aquest instrument.
Com va ser això de ser director? Vaig anar a fer un curset de piano a Cullera quan tenia 17 anys. Però quan vaig anar, s’havia suspès el curset perquè la professora no podia assitir. Clar, tenia que tornar a casa i hauria de portar algun diploma i vaig buscar un curset que m’agradara. Hem vaig apuntar al de direcció en qualitat d’oient perquè, entre altres coses, no tenia ni idea de direcció. El curset el dirigia Jan Cober.
Com va ser que vingueres a Bocairent? Hem van tocar a l’abril-maig del 1994 perquè volien fer una reunió amb mi ja que buscaven director per a la banda. En la reunió vaig dir que volia provar abans amb la banda per vore com treballàvem els dos junts. Així, hem van convidar a fer un festival en Agullent. En aquesta època Norman Milanés estava vivint en ma casa i decidirem fer el concert els dos. Abans de tot, ja coneixia a la banda de Bocairent perquè havia anat a escoltar dos obres meves al concert fester del dia de Reis, quan van tocar Sara i l’Altet dels Canons. Mon pare m’ha dit que vas dirigir un dia Xavier el Coixo quan eres més jovenet no? Si és cert, quan tenia 19 anys vaig dirigir a la banda en un assaig al local dels Jubilats. I res, després del concert d’Agullent hem van tocar dient que anar a a dirigir com a director titular. Vaig aceptar perquè havia disfrutat i m’havia agradat, nose, haviem conectat.
Quines van ser les primeres sensacions amb la banda? Doncs sincerament, van ser molt dures. Abans havia dirigit la banda de Castells de Castells, que és una banda menudeta. Vaig fer molta feina ahi, en canvi a Bocairent la feina que hem demanava era altra: la banda estava formada, hi havia més gent, era més gran, tenien un altre repertori. En Muro vaig dirigir un any, però va ser una substitució i clar, no era igual, estava en la banda del meu poble i sabem el que pasa. A Bocairent en canvi, arribava com a director titular i trobava gent amb experiència. Açò hem motivava per a estudiar-me tots els papers per a que ningú hem diguera res, era tot un repte personal.
La banda estava un poc retrasada quan l’agafares? No, l’únic problema que vaig vore el podiem trobar a totes les bandes. En aquest moment, venia d’Holanda i el repertori que hi havia era totalment diferent. La gent major mirava amb recel les noves obres. Un altre fet que va xocar era que els primers papers estaves ocupats pels músics més majors. Aquest va ser pot ser, el primer “problemeta”, al donar als més joves papers més importants, fet que els donava més importància de cara al futur. Pense que la banda per a funcionar correctament ha de estar equilibrada entre gent jove i gent major.
Va ser un canvi radical ser el director després d’un altre que havia estat 25 anys no? Si pot ser, aquest era un altre repte per a mi perquè era o m’aceptaven o no en un lloc on havia estat 25 anys un altre director. La meva tasca era aprofitar el que estava ja fet i donar-li una altra lectura, no perquè fora ni millor ni pitjor. El canvi és el que li dona vida a una banda, l’activitat ha de canviar sinó el col·lectiu cau. La banda, com en totes, en aquella etapa començava a notar els canvis de la societat. Avui en dia és molt difícil demanar a un col·lectiu assajar tots els divendres per la nit. Abans no hi havia cap problema perquè no hi havia altra cosa, no hi havia internet, dvd’s, cines, etc. La societat ha canviat molt i es fa necessari un canvi d’activitat, diversificar-la, coordinar-la amb els músics. Cal escoltar als músics alhora de fer un projecte, s’ha de decidir entre tots i no sols ha de fer-se per voluntat del director. El músics sense el director són músics iguals, en canvi, un director no és res sense músics.
Amb quins músics tenies més relació? A mi m’agradava, i m’agrada, parlar amb tots els músics de la banda perquè són importants tots. No m’agrada que la gent no hem parle pel fet de ser el director, vull sempre tenir contacte amb tots els músics. En la banda, vaig fer molta amistat amb Quino perquè era el president i venia a per mi a Muro ja que no tenia cotxe. També venia a per mi altra gent com Peris, Miguel, Cates, Rafa Colomina, Colo, etc. Fora de la banda, amb la Diada, vaig fer molta amistat amb gent com Encarna i Eduardo que a partir d’ahi va nàixer una gran amistat. Recorde també a Carda, que hem va unir una amistat molt familiar. Com he dit, de la banda parlava amb tots, i quan vaig ser professor de l’escola ja vaig conèixer als joves músics i als pares dels alumnes.
Què recordes de concerts com el de les Pel·lícules, Diada, Bèlgica o Disney? El concert de les pel·licules va ser una pasada perquè era un moment on jo tenia molts pardals al cap, però la gent que estava al costat meu encara estava més loca que jo. Volíem muntar un concert en bandes sonores, posant una pantalla, després vam pensar que Juan Sanz podria tocar el piano al principi, Rafael Francès (el presentador) ens va ajudar molt també. He de dir una cosa, sense falsa modestia, a partir d’ací ens van imitar altres bandes, al igual com altres projectes. Les altres bandes ho fan com a alguna cosa novedosa i ja s’havia fet en 1995. De la Diada recorde l’emoció, molta plorera, moltes reunions, projectes molt xulos. El concert de les Covetes als qui vam estar ahi no ho oblidarem mai. El passacarrer en la plaçeta d’olmets ja era una cosa especial des de la primera banda. Vientos del Pueblo en Vicent Villanueva, Blai tirant-se en la corda... Bèlgica va ser un viatge molt especial. En París vaig conèixer personalment a Carlos Palacio. El concert va estar molt xulo tocant 1936, Viento del Pueblo, les Sarsueles amb Maria Ribera. El concert i el passeig en barca en Bruges. Aquest viatge va consolidar el projecte de la banda que vam començar feia exactament un any. El de Disney...quan ens van alquilar la fàbrica i vam anar a vore-la, estava tota plena de pols i Quino hem va dir que no passava res. Poc desprès estaven els pares, gent de la banda i de fora netejant... Vam fer un gran montatge, on hi havia més de 1000 persones.
Quin ha sigut el que més has disfrutat? Cadascú ha tingut el seu, és molt difícil tirar un. El de la Diada va ser molt especial, Viento del Pueblo hem va marcar molt (és l’obra que més he dirigit). El del Fantasma de la Ópera en l’orge en l’esglèsia. Hi ha un dels concursos de música festera que vam fer en la plaça de bous que recorde especialment. Va ser el que vaig conèixer a Amando Blanquer personalment, el qual ha sigut el meu mestre, m’ha influit molt i hem tingut una relació molt famílar.
L’últim concert que vas fer com a director titular va ja quasi deu anys, recordes el que senties mentre dirigies la banda? Recorde que quan hem vaig girar veia gent fins a l’arc. Un concert amb molta emoció, hem van donar la insígnia d’or. Va ser una sensació molt estranya quan vaig pujar el cotxe i vaig creuar al pont, vaig pensar: “ostres, s’ha acabat tot”. Han sigut quatres anys que hem passat i hem viscut de tot. La setmana de després tenia un gran buid.
Que ha suposat per a tu Bocairent? Bocairent ha sigut la banda que m’ha format i consolidat com a director. Damunt, quan estava ahi vaig guanyar la batuta d’or en Kerkrade que va ser un abans i un després per a mi. Vaig guanyar en part, gràcies a la banda de Bocairent per l’experiència en els assajos, concerts, etc. Quan serà el pròxim concert a Bocairent? Prompte, el primer cap de setmana d’abril en el concert de Primavera, hem fa molta il·lusió tornar.
Quins projectes tens actualment? La setmana passada vaig dirigir la Banda Municipal de Madrid, el 9 d’octubre faré un curs de direcció en Madrid i vindrà Franco Cesarini. Quan acabe això aniré de director convidat a la Música Nova de Xàtiva. Tinc dos gires amb la Orquestra i la Jove Orquestra Simfònica d’Albacete. L’any que be tinc dates fins octubre del 2008. Estic convidat en Bèlgica, Gante, Holanda, Portugal, Castelló, Itàlia, Albuixec, Bocairent.Seguiré donant clase de direcció en Múrcia i la Vall d’Albaida. Pel que fa a la composició, estic fent una obra per als Spanish Brass i un quintet de vent. En fi, amb molta feina i molt content.
Algunes paraules per acabar? Que la gent del poble cuide a la banda, perquè és sinònim de riquesa cultural. S’ha de cuidar entre tots, la gent de fora ha d’anar als concerts i recolzar totes les activitats. I per als músics? Que s’ho pasen molt be en Santa Cecília, i que el futur de les bandes pasa per les responsabilitats de tots, des dels que tenen càrrecs fins als que no. Tindre un dret en una banda suposa tindre obligacions també.
QÜESTIONARI
-Un llibre: Acordes en el Alma(Carlos Palacio) o Eteri Escoranc (Joan Tomàs Jordà) -Un compositor: Amando Blanquer -Una obra teva: totes
-Un instrument: el piano
-Una obra: II Simfonía de Gustav Malher o l’Embaixador de Blanquer
-Un menjar: tot tipus d’arrós (però el millor el puxero de ma mare)
-Una ciutat i un poble: Barcelona o Donostia i Muro
-Una data:28 de novembre (el dia que va nàixer Arnau) -Un color: el roig
-Apart de la música que t’agrada?: literatura, poesia, cuïna i cine
-Una llengua: la meva, el català; també m’agrada el francès.
-Alguna mania al dirigir? No m’agrada dirigir amb rellotge; no salude al públic fins que no s’alça la banda (són ells els protagonistes); abans d’un concert intente llevar-me els nervis fent alguna activitat física.
-Defineix Muro: és l’únic que tens cert, és on nàixes, on està la família. Com diu Llach: “el lloc on obres els ulls et marca”.
-Defineix Bocairent: un poble preciós. No puc ser objectiu perquè m’ha marcat, com diu el poeta, és una gran petjada en la meva platja. Sempre que pase per l’home la manta ho veig com algo meu.
0 algú ha dit...:
Publica un comentari a l'entrada