dissabte, de juny 10, 2006

DE LA DANSA PRIMITIVA A LA MODERNA

Una de les possibles definicions que té art, referint-se a allò que s’anomena belles arts, és tot el que tinga com a objecte l’expressió de la bellesa pel color, la forma, el so, el llenguatge i el moviment. Aleshores quins tipus d’art hi ha? En aquest text ens pararem a parlar sobre la dansa, la qual és el motiu principal d’aquest concert, a més és un tipus d’art.

Els orígens de la dansa els podem trobar als primers moments de la presència humana en la Terra. Les danses primitives es pensa que podrien ser un mitjà de comunicació i que es basaven en ritmes. Un fet que mostra que la dansa ha estat una de les formes de representació, o d’expressió, més antigues ha estat les il·lustracions pictòriques i les escultures: pintures rupestres, que ens donen la imatge de que hi havia un canvi respecte a les relacions que tenien els sers humans amb el món. De segur que alguna volta heu fet la famosa “dansa de la pluja” per a que plovera no? Doncs bé, el fet de dansar per a que plovera o per agrair als Deus la victòria front els enemics, és en essència, l’origen de la dansa. A l’Egipte antic, les danses anaven dirigides cap als faraons.

Seguint aquest breu recorregut per la història trobem als grecs i als romans. D’una banda, els grecs relacionaven les danses als deus Dionís o Baco. Prompte començaren a formar part de les escenes socials i polítiques. D’altra banda, els romans van deixant d’una banda el costum d’utilitzar la dansa en fets religiosos i polítics. El cristianisme va ajudar a deixar de banda la utilització de les danses en actes religiosos. L’esglèsia associava la dansa ,des del segle IV aC i durant tota l’Edat Medieval, amb el mal.

Pot ser, però, que aquest significat religiós i polític que els romans i cristians deixaren de banda, l’expliquem per la implantació popular i camperola que va tenir després dels grecs. Resulta curiós com sempre que un element és agafat pel poble, comença a ser desprestigiat (la folklore té menys prestigi que la música clàssica). Al deixar-se de banda la dansa, prompte la música la va acompanyar: música i dansa van juntes a partir d’ara. És difícil agafar consciència de la quantitat de música que s’ha basat en la dansa, però podríem nombrar algunes com: boleros, fandangos, gavotes, minuets, tangos, vals, polques, masurques, etc.

El Renaixement va portar una nova visió cap al cos, les arts i les danses; el ballet el trobem en aquesta etapa als ambients de la aristocràcia. Tal era la importància que als segles XVI i XVII els aristòcrates estaven obligats a ballar-lo be. En la societat italiana del Renaixement, on l’home era el centre de tot tipus d’estudi, es va evolucionar en tot allò que el permetera expressar-se millor. A finals del segle XV, el ballet tornava a aparèixer als esdeveniments més prestigiosos de l’època: bodes dinàstiques, conclusions de tractats o cel·lebracions de victòries militars (recuperant així els elements polítics o festius que tenien en èpoques antigues).

Com tots els avanços que es van fer durant aquesta època a Itàlia, prompte començaren a traspassar les fronteres culturals i es varen expandir arreu del continent europeu. Així, reis com Lluís XIV, ajudaren a que el ballet començara a representar-se no sols en els ambients cortesans de palaus sinó tambè als teatres. Tal va ser la tasca d’aquest monarca a favor de les arts, que va ser el creador del que avui coneixem com l’Òpera de París. Els ballarins passaren de ser nobles a ser ballarins professionals. D’aquesta època trobem a Pierre Beauchams, professor de Lluís XIV, que és el codificador de les cinc posicions dels peus. A partir d’ací trobem a la resta d’Europa noves companyies a Londres, Viena o Itàlia.

Amb l’arribada del Romanticisme (segle XIX) el ballet , com la pintura o la música, va patir també el context cultural en que vivien i va ser utilitzat com un bon mitjà d’expressió. Seguint algunes de les caracterísitiques d’aquest temps, moltes de les obres es basaven en temes de la cultura popular de cada estat. Amb el nou corrent, les ballarines comencen a formar part de les represntacions. A Rússia apareix un gran amor per aquest art, el que provoca que a partir d’ara la dansa clàssica (o ballet) aniran agafats de la mà per sempre. La corrent romàntica va condicionar en aquest segle al ballet buscant allò exòtic o misteriós. És ací quan l’estat espanyol apareix en la història de la dansa. Es veia a l’estat espanyol com una terra passional, de toreros, de castanyoles, gitanes i bandolers (que poc a canviat la idea que es té de l’estat a Europa no?). Tot i que el romanticisme anava perdent força cap a la dècada del 1850, els efectes en Rússia varen ser molt forts. Es va convertir en la nova capital cultural europea, on Marius Petipa i Tchaikovsky eren els principals representants.

Arribem ja al segle XX, i torbem una reacció que buscava acabar amb les representacions fastuoses i de llarga duració, les quals recordaven a l’Antic Règim i que prompte es canviaria al 1917, amb la revolució russa. Però a Rússia governava un tsar autoritari i contrari a tota modernitat com era Alexandre III, que va fer que els iniciadors d’aquest moviment, Mikhail Fokine i Serge Diaghilev, tingueren més repercussió fora de Rússia. Es va fundar la Compagnie de Ballets Russos que va comptar amb grans ballarines i coreògrafes (com Karasavina o Fokine), i que baix la direcció de Diaghliev van demanar partitures a grans mestres de la música com Ravel, Stravinsky, Debussy, R.Strauss, Prokofiev, entre altres. Tal va ser la repercussió d’aquest moviment que els antics membres de la companyia eixiren a altres estats i van consolidar el ballet a Anglaterra, França o Estats Units (creant el New York City Ballet).

Després d’un període d’estancament, el ballet va tenir forces durant l’etapa d’entreguerres a EUA i Alemanya. Tant els coreògrafs com els ballarins, varen innovar, trencant els vells esquemes d’artificialitat i rigidesa que defensava el ballet clàssic. Per últim, tant sols dir que a meitat segle XX, el principal focus del ballet va ser l’Unió Soviètica ja que era perfecte, tant en expressivitat com en tècnica. A l’actualitat, amb la dansa moderna, gràcies a Marta Graham, continua innovant-se i buscant formes més expressives.

La història ens ha de fer comprendre que el present és així per un motiu en concret, per algun corrent de pensament, per alguns sentiments que propugna una cultura, etc. Tothom està condicionat pel present i si vols mirar al passat és molt difícil allunyar-se del que pensem en l’actualitat. Les nostres inquietuds, la nostra forma de pensar, la música que ens agrada, allò que odiem, l’equip de bàsquet que ens apassiona, etc; estan creades, com en el passat, per un marc cultural, polític, econòmic o científic, que ens dona una senyal de que som fills i filles de la història, i, com no, la dansa també ho és.

1 algú ha dit...:

mosseguellet ha dit...

Victoret!! Agafant una frase de l'últim paràgraf: "Les nostres inquietuds [...] estan creades,com en el passat, per un marc cultural, polític,[...]", dir que com posa al text la dansa no queda al marge. Però, actualment qui defineix els tipus de dansa que són cultura?

Els mitjans de comunicació. Nomès, cal adonar-se que hi ha certs tipus de música que s'engloben dins de la secció espectacles i altres dins de la secció cultura! Foren els mitjans de comunicació els que decidiren començar a tractar el flamenc com a cultura i no folklore (encara que per a mi el folklore és cultura).

Però aleshores arribem al gran tema... què és la cultura?Normalment, nomès tenim la concepció de què cultura, és el que podriem denominar "alta cultura": òpera, ballet, orquestres simfòniques, teatre,... i la resta (com diria Ana Botella), "es otra cosa".

En aquests moments, sempre en ve a la ment el text de Walter Benjamin "L'obra d'art a l'època de la seua reproductibilitat tècnica". Un dels aspectes que tracta el text és el de desfer-nos de l'aura màgica, mística... com dir-ho, intentar traure-li tota concepció mitificadora a les obres d'art. Sobretot, actualment que les reproduccions d'aquestes són tant exactes.

I reflexionant, reflexionant -lligant-ho tot-... Els mitjans de comunicació són el principals responsables de la concepció d'art i cultura que tenim la societat. Deurien ser els primers en traure-li eixe vel mitificador d'allò què és la cultura (millor dit l'alta cultura) i intentar fer-la més accesible al poble. Al mateix temps, deurien fer-se resò -i no com a simple folklore- de totes les manifestacions culturals del poble; i tractar-les com el què són, cultura, i no com una simple anècdota. Perquè en definitiva, per a mi, tot tipus de manifestació cultural mereix el seu respecte i al mateix nivell.A mès, si ja lluïtem dia dia, per concienciar a la gent de què una llengua és tant important com una altra; està al mateix nivell. I a mès, una llengua és cultura. Aleshores, no hi ha cultura per damunt d'altra. Tot és el mateix CULTURA! I visca el dia dels MUSICS!!

Xiquet, no sé si m'explicat... però m'has fet pensar massa tard.... I això és el que passa quan em fan pensar tant tard... jejeje Tot bè?

Un abraç!!