“Conflictes ignorats en el nou mil·lenni . Bases geopolítiques de las geografies de l'oblit”

Carlos Taibo i membres de Médicos Sin Frontera (MSF), analitzen des del seu punt de vista, els conflictes ignorats actualment. Hem de tenir en compte abans de tot, que són uns articles que s'han escrit farà cosa d'un any, i que pot ser alguns dels conflictes actuals no siguen anomenats. No obstant, a continuació veurem com els que analitzen són sobretot, alguns dels més importants. L'assaig, constarà de dos parts, d'una banda intentaré fer una breu síntesi del que tracten els dos i després, analitzarem com, per què, a on, qui, etc; d'alguns d'aquestos conflictes oblidats.

D'una banda, el professor Carlos Taibo, columnista de Rebelion.org, analitza el problema en diverses parts ben definides, al principi exposa de manera clara que de l'optimisme que hi havia desprès quan va caure el mur de Berlín, ja no en queda res. El motiu? Doncs que actualment els conflictes els trobem tant al sud com al nord del planeta. Tot seguit, enunciarem els aspectes més importants que analitza l'autor. Desprès de nombrar les principals característiques dels nous conflictes, passa a diferenciar entre Estados Fallidos i Estados Gamberros per a poder contextualitzar els conflictes tant en el passat com en el present. Pel que fa als primers, hi ha tot un seguit de característiques que reflexen una societat guiada per un autèntic caos a tot arreu. Els segons, es caracteritzen per l'atribució que va fer els EUA a tot un seguit de països que destaquen per “ser els enemics que els permet preservar discursos i maquinàries repressives, per un costat, i la existència de problemes innegables en determinades regions del planeta” .

Tot seguit, es para a analitzar el que envolta a l'intervencionisme humanitari, a partir d'aquest podem dir que, si s'actua per aquesta via, és perquè ha fracassat la política occidental. A més, els països europeus actuen en un conflicte si els seus interessos es veuen perjudicats. Continua parlant de la globalització i de l'anomenat xoc de civilitzacions que hi ha, els quals s'aprofiten per a homogeneïtzar els conflictes que trobem. Abans d'acabar comenta el paper que juguen els mitjans de comunicació per a que la societat estiga sensibilitzat o oblide els conflictes, mostrant de nou que: l'economia capitalista és més important que els que la fan cada cop més gran, els sers humans i les societats que ells generen.

El segon article, realitzat per MSF, ens presenta de manera clara com la societat occidental en la que vivim s'oblida dels conflictes, els quals (com diu també Carlos Taibo) estan oblidats pels mitjans de comunicació com: República Democràtica del Congo (RDC), Txetxènia o Somàlia. Els autors no mostren cap dubte per a assenyalar qui són els principals responsables: els estats i el poder polític occidental, els mitjans de comunicació i les mateixes ONG's. Analitzen les deu crisis més oblidades, on trobem les tres anteriors ja citades, i Haití,Índia, Sudan, Somàlia, Colòmbia, Uganda i Costa de Marfil. No oblida el problema amb al VIH, fent una crítica als investigadors perquè no trobem cap recepta al no ser beneficiosa per al sector farmacèutic. De nou, es mostra que l'economia és el que més importa.

Passarem a fer la valoració personal, tenint com a base els anteriors articles i seguint els aspectes que han presentat per a intentar exposar quin són els responsables de les crisi oblidades:mitjans de comunicació, societat, ONG's, estats occidentals/organitzacions internacionals. Els primers ens han apartat una porció de la realitat, no la trobem en a cap informatiu, cap periòdic, cap programa de ràdio, etc. No podem oblidar que, els mitjans de comunicació, són una empresa privada que busquen obtenir beneficis mitjançant la informació. Com molt be mostren els articles, que no recordem la quantitat de tinta escrita i de cintes gravades al voltant de la guerra d'Iraq o la quantitat de reportatges que feien quan va passar el tsunami? I la resta de conflictes? Què passa amb el Congo, que passa amb Colòmbia o Costa de Marfil? Sempre que parle al voltant dels mitjans de comunicació, o de desinformació en aquest cas, sempre pose un exemple: el terrorisme. Quan van atemptar contra les torres bessones a Nova York, o en els atemptats de Madrid o als de Londres, els mitjans de comunicació varen fer una gran cobertura per mantenir informats a la societat. Però, i quan hi ha un atemptat a Iraq com quasi tots els dies o a Argelia, com al passat abril? Doncs, tant sols ho comentaven de manera breu en una notícia. Aleshores et planteges una cosa i veus que tots els morts no són iguals, ni valen el mateix. En teoria, si ens solidaritzem amb les víctimes de Madrid, Nova York i Londres (per posar uns exemples), també hauríem de fer-ho amb els iraquians, argelins o libanesos que han patit atemptats. Ells també tenien famílies, també tenien somnis i treballs, també passaven per ahi de casualitat, això si:no viuen a Occident i, com estem dient, no interessa.

No obstant, no tenen la culpa els mitjans de comunicació al 100%, hi ha altres culpables com hem vist i desprès, si cal, comentarem. Però que passa amb nosaltres? Què passa amb els que llegim, escoltem i mirem les notícies? Quantes voltes s'ha canviat de canal quan estaven posant escenes dures com les de xiquets patint fam o escenes de violència entre germans d'un mateix país? La resposta és ben senzilla però alhora preocupant: egoisme. A ma casa sempre s'ha dit que vivim en una societat de “la faràndula i del men font”, i cada volta estic més d'acord amb l'afirmació. A la societat on vivim, i no podem dir que no ho fem mai perquè seria enganyar-nos, ens agrada fer mil coses per a aparentar que som els millors o que hem guanyat un premi o qualsevol altra cosa (d'ahi la faràndula). Això si, no ens interessen els problemes que hi ha al mon, o fins i tot al País Valencià, mentre tingam el nostre jornal i pugam viure sense cap problema econòmic (d'ahi el men font). Els ciutadans i ciutadanes d'una societat com l'occidental, no ens interessem per aquestos temes perquè no volem, perquè pensem amb nosaltres i ens tanquem en un món que no vol veure el que passa a la realitat. Molts diuen que no poden interessar-se perquè no poden, que tenen ja molts problemes. No dubte que els problemes que tingam ens desvien l'atenció d'aquestos conflictes, però podríem parar-nos a pensar i veure que, aquells que viuen al Congo, al Sàhara o Txetxenia, ja els agradaria tindre els mateixos problemes que nosaltres. Sobretot en països on no poden ni donar de menjar als seus fills o no poden optar a tenir aigua per beure. En fi, informació hi ha a tot arreu, i més ara amb Internet, així que pense que si s'obliden és per egoisme i no per desinformació.

Pel que fa a les ONG's, també hem de donar la seva part de responsabilitat. En els últims temps hem vist , com s'ha comentat a classe ja, dos fets al voltant d'aquestes organitzacions. D'una banda, trobem un augment considerable arreu del món de les organitzacions no governamentals, fet que ens mostra que alguna cosa no va be per a que tinguen que ser elles les encarregades d'anar allà on la política no haja funcionat com caldria. I d'altra banda, no ens podem fiar ja ni d'aquestes: moltes d'elles estan guiades pels interessos que regixen el món, els econòmics. Casos recents han mostrat com moltes ONG's són en realitat funcionen a voltes com una empresa privada que el que busca és enriquir-se a costa de la voluntat de persones que confien en elles (a l'estat espanyol podem tindre un exemple en Manos Unidas quan va invertir en Gescartera). Aixó si, no totes les ONG's fan açò, menys mal. Resulta curiós també, com hi ha empreses (com Telefònica o la Caixa) que col·laboren en ONG's, mostrant que a l'economia capitalista en el seu estar pur també li interessa açò de fer missions humanitàries. Però hi ha una cosa que hem preocupa, i que no hem de deixar de costat mai. Últimament s'ha anat associant solidaritat en ONG, i pareix moltes voltes que ells siguen els únics que poden anar a un país a ajudar. Abans de tot, m'agradaria apuntar que no estic en contra de les ONG, ni molt menys, el que estic posant en rellevància és les pràctiques d'algunes que l'únic que fan és desprestigiar la tasca de moltes altres que si que ho fan be. Com deien, algunes es fan portadores de discursos humanitaris que ens recorden, en part, als que es feien en èpoques colonials, on veuen als africans com una societat inculta o que no és capaç de tenir les mateixes organitzacions estructurals que nosaltres o que no pot treballar la seva terra perquè no sap. Desprès del que s'ha dit al voltant de les ONG's, s'ha de dir que gràcies a moltes d'elles s'avança en moltes regions en conflictes cap a una normalitat. Però així i tot, encara els queda, i ens queda a tota la societat mundial, molt per poder acabar amb la injustícia en la qual viuen moltes persones.

Seguint amb l'esquema que hem comentat que seguiríem, ens toca parlar sobre els Estats i les Organitzacions Internacionals amb relació en els conflictes oblidats. El primers responsables que se'ns venen al cap són, com no, els estats occidentals: Estats Units i els membres de la Unió Europea; però no podem oblidar a la resta de membres que podem trobar al G8 (pense que és el que en teoria “governa” el mon, per dir-ho d'una forma senzilla i clara) o a l'ONU. Parlar de països occidentals i de conflictes ignorats al món actual, és tenir present la colonització que varen fer els europeus al s. XIX i XX. Si partim d'ací, trobarem doncs, com el principal objectiu era l'explotació de tots els recursos que trobaven, tant naturals com humans. No hem d'oblidar que la colonització es va produir en un moment on els mercats europeus estaven saturats i en necessitaven de nous, entre altres motius que podrien ser iguals o més importants. Això si, la lluita abans era pel control de la terra i actualment és pel control de les matèries naturals d'arreu del món: petroli, gas, or, diamants, aigua, etc.

Actualment, els països europeus, es lleven tota responsabilitat de damunt i més enllà d'ajudar en alguns casos, el que fan és empitjorar la situació. Al voltant de l'inici del s.XXI es van formular els anomenats Objectius del Mil·lenni que consistien en: acabar amb la fam, expandir l'educació, igualtat de gènere, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut materna, combatre el VIH, garantir que el medi ambient no patira conseqüències perjudicials i fomentar una associació mundial per al desenvolupament. No obstant, tot i aquestes intencions ,tant humanitàries i plenes de bondat, el resultat ha sigut pèssim. Més enllà de intentar solucionar aquestos problemes els han empitjorat en alguns casos. Posem pel cas Tansania, el qual al documental de Darwin's Nightmare de Hubert Sauper ens ho mostra d'una manera molt clara. És un exemple del que passa arreu d'Àfrica: els estats europeus exporten matèries primes (com puguen ser en aquest cas els productes alimentaris, la perca del Nil) i importen armament ( és curiós vore com la gent diu que els avions venen buits i alguns dels membres de l'avió no saben ni el que porten). D'ací analitzem dos coses: d'una banda sabem que a països com Tansania, gran part de la seva població està patint fam i per contra, és una de les principals exportadores d'aliments. No pot entrar en el cap de cap persona com un recurs natural d'un país (no entrem a vore ara la problemàtica de la perca del Nil sobre la seva naturalitat o no) és explotat per empreses per a exportar-ho a països europeus (les quals conten amb ajudes del Banc Mundial). Desprès trobem una societat on algunes dones es prostitueixen per sobreviure, els joves esnifen pegament i no tenen gaire oportunitat per obtar a una educació digna, i com no, es troben immersos en guerres, totes amb Kalashnikov aixó si. No sabria com actuar per a que aquestos aliments es quedaren per a la població, o que els diners s'invertiren en el país, però faria alguna cosa semblant a la que han fet Evo Morales i Chàvez en els recursos fòssils dels seus països.

Si ens aturem en EUA, mirem com s'ha dedicat a jutjar al món per voluntat divina, com alguna volta podrien haver sentit en els seus discursos. Ara, aquesta potència imperialista, capitalista o com vulgueu dir-li, s'ha dedicat des temps del s.XX a intentar controlar els països que els interessaven econòmicament. Primer va començar amb voler controlar Amèrica Llatina recolzant colps d'estat (com el de Pinochet), desprès de la II Guerra Mundial també va voler ser el lider dels països europeus en l'OTAN, i com no, amb el pas del temps s'ha anat dirigint cap a territoris del Pròxim Orient,on hi ha recursos fòssils necessaris per al seu desenvolupament econòmic mundial. En definitiva, ha recolzat i ha intervingut allà on li ha interessat per al seu propi interès i no pas per al bon desenvolupament dels països afectats. És curiós l'exemple d'Iraq, el qual era un amic i quan van vore que necessitaven petroli van entrar en guerra. O com no, Israel, armat de dalt a baix del seu país, tot i ser integristes o més que altres com els veins com Iran o Palestin. Què passa ací? Que cal fer per a comptar amb l'ajuda internacional dels estats occidentals? La resposta seria, donar beneficis.

I per acabar, com no, als organismes internacionals com FMI o ONU. S'ha demostrat que l'ONU no funciona per a res, ja que està baix l'òrbita del que diga EUA. Sense oblidar, com hem vist al documental de classe al voltant del Congo, la influència que tenen els mitjans de comunicació per a cridar l'atenció per a que vagen a fer una missió humanitària o que s'oblide per complet. Aquest fet mostra de nou, com la política econòmica és la que dirigix les vides dels ciutadans d'arreu del mon. No hem d'oblidar però, un punt important en els objectius de desenvolupament del mil·lenni: el de desenvolupar una associació mundial per al desenvolupament. D'una banda, les ajudes dels països rics als més pobres han disminuït en un 15%, en oposició a l'augment dels recursos destinats a la defensa. El G-8 deia que donaria 50.000 milions de dòlars anuals fins l'any 2010 ( no han donat la meitat de l'ajuda). Caldria a més, cancel·lar el deute extern no sols dels conflictes oblidats, sinó d'un total de 62 països pobres. El G8 volia acabar amb el deute de 18 però no ha sigut ni això, que casualitat que foren estats com Iraq o Nigèria. I com no, no hi ha cap justícia comercial: donen prioritat, de nou, a les economies occidentals i capitalistes.

Que volem dir en tot açò? Que no hi ha res bo i vivim en un mon abocat al dessastre total? No és per ser alarmistes però la sensació que hem dona tractar aquest tema hem faria contestar que si. Acabarem reformulant el que ja hem dit: les crisi oblidades mostren que els sers humans som per naturalesa egoistes; que sols pensem en la solidaritat quan ens interessa; que l'economia és la que guia aquest vaixell sense timó que cada cop està més abocat a xocar amb l'iceberg del Titanic; que els mitjans de comunicació són empreses que són els que tapen els ulls o lleven les mans sempre que interessa a les empresses; que si els problemes actuals no intenten solucionar-se és perquè no es vol, i sinó mirem com hi ha missions humanitàries on els seus interessos estan en joc; etc. En fi, com deia, la meva visió és un poc prou catastrofista.