En aquest segle XXI, els ciutadans del món, o per la part que ens toca, els pobles d'Europa, hem d'afrontar un dels fenòmens estructurals que més s'ha incentivat per allò de la globalització que vivim: la immigració. Aquesta ha generat tota una sèrie de reptes que lluny de ser solventats amb èxit, o almenys aproximar-se a ell, estan sent tot un problema al no generar-se respostes adequades. No s'ha d'oblidar, que molts dels immigrants no ho són per voluntat pròpia sinó que es veuen forçats moltes voltes marxar de la seva terra per aconseguir una vida millor (qui no vol viure be?). A les mercaderies se'ls lleva tot tipus de barreres que dificulten el comerç del capital, en canvi, quan parlem de corrents migratòries el que es fa es posar tot un seguit de barreres per a ocultar el problema i no solucionar-lo com cal. M'agradaria fer una puntualització, hem de tenir clar que els immigrants no són sols els sud-americans o els africans, sinó que també hi ha un contingent molt important d'europeus del nord que venen a quedar-se al nostre territori una vegada estan jubilats. Com a bons historiadors que pretenem ser, no cal que entrem a parlar sobre la història d'aquest fenomen, el qual es remunta als primers moments del ser humà modern en la Terra. L'assaig estarà estructurat d'una manera senzilla, la qual es basarà en l'exposició d'un problema i com es podria solucionar. Pot ser, la visió que done d'aquest problema no siga tot lo global que m'agradaria, o europea en aquest cas, ja que els exemples que intentaré posar seran els que ens toquen al dia a dia.
En primer lloc, mirant la documentació m'ha cridat l'atenció una pregunta de l'enquesta de l'Institut Opina, la qual tractava sobre si la presència d'immigrants era la causa de l'empitjorament de la sanitat. La resposta era d'un 52'8% favorablement a donar-li “la culpa” als immigrants per una situació dolenta de la sanitat. A partir d'ací, el que podem es fer una reflexió sobre els immigrants i la relació que tenen en els serveis públics (Sanitat, Educació, Seguretat Social, etc) o, dit d'altra manera més adequada al que tractarem, si poden gaudir plenament del terme “ciutadà”. Abans de tot, cal tenir clar que és això de tindre un dret que et fa ser ciutadà (la ciutadania), segons el Diccionari Barcanova de la Llengua Catalana, és una condició i dret que ostenten els qui pertanyen a un estat. Aleshores, cal preguntar-se: els immigrants que venen al nostre estat, són reconeguts com ciutadans? Tot i que els immigrants es consideren ciutadans ( com mostra Javier de Lucas) de diverses maneres, no es pot dir al cent per cent que ho són. Per què diem açò? Doncs perquè no conten amb tots els drets que tenim, per exemple, nosaltres pel fet d'haver nascut ací i ser fills i filles dels “indígenes” valencians. El meu germà, la meva companya, un veí, una cosina o jo mateixa, pel fet de ser espanyols segons el DNI, ja tenim tota una sèrie de drets (que bonic és dir que tenim drets, però la majoria de la gent no recorda que tot dret comporta unes obligacions) que els immigrants, per vindre d'altra terra no tenen. Moltes voltes, i faig un xicotet parèntesis, es té la concepció de que els immigrants tant sols són els que venen ací per a treballar o a viure en tranquilitat d'un clima càlid, i no considerem que venen a formar part d'una societat en la qual, a més de tenir unes obligacions com nosaltres, han de tenir uns drets que els permeta gaudir de privilegis com tot el que envoltat al públic (que com be diu Joan Lacomba, han de dignificar-se per que no siga tant sols un espai associat als immigrants).
En primer lloc, mirant la documentació m'ha cridat l'atenció una pregunta de l'enquesta de l'Institut Opina, la qual tractava sobre si la presència d'immigrants era la causa de l'empitjorament de la sanitat. La resposta era d'un 52'8% favorablement a donar-li “la culpa” als immigrants per una situació dolenta de la sanitat. A partir d'ací, el que podem es fer una reflexió sobre els immigrants i la relació que tenen en els serveis públics (Sanitat, Educació, Seguretat Social, etc) o, dit d'altra manera més adequada al que tractarem, si poden gaudir plenament del terme “ciutadà”. Abans de tot, cal tenir clar que és això de tindre un dret que et fa ser ciutadà (la ciutadania), segons el Diccionari Barcanova de la Llengua Catalana, és una condició i dret que ostenten els qui pertanyen a un estat. Aleshores, cal preguntar-se: els immigrants que venen al nostre estat, són reconeguts com ciutadans? Tot i que els immigrants es consideren ciutadans ( com mostra Javier de Lucas) de diverses maneres, no es pot dir al cent per cent que ho són. Per què diem açò? Doncs perquè no conten amb tots els drets que tenim, per exemple, nosaltres pel fet d'haver nascut ací i ser fills i filles dels “indígenes” valencians. El meu germà, la meva companya, un veí, una cosina o jo mateixa, pel fet de ser espanyols segons el DNI, ja tenim tota una sèrie de drets (que bonic és dir que tenim drets, però la majoria de la gent no recorda que tot dret comporta unes obligacions) que els immigrants, per vindre d'altra terra no tenen. Moltes voltes, i faig un xicotet parèntesis, es té la concepció de que els immigrants tant sols són els que venen ací per a treballar o a viure en tranquilitat d'un clima càlid, i no considerem que venen a formar part d'una societat en la qual, a més de tenir unes obligacions com nosaltres, han de tenir uns drets que els permeta gaudir de privilegis com tot el que envoltat al públic (que com be diu Joan Lacomba, han de dignificar-se per que no siga tant sols un espai associat als immigrants).
Què vull dir en açò? Doncs que avui en dia, dir que un immigrant és un ciutadà es redueix tant sols a tenir un treball, educació i a ser respectada la seva cultura (i la majoria de voltes no ho és). Però que passa si vol exercir algun dret polític o econòmic? La resposta que es troba és una barrera que els impossibilita que puguen ser reconeguts com a ciutadans com cal. Hem de tenir clar una cosa, el no tenir drets no és un problema que sols afecta als immigrants , hi ha alguna cosa més en “joc”. El que de veritat importa, és crear uns societat on la part “natural” ha de cedir i rebre, al igual que la immigrant, per a construir una nova societat on puguen conviure els dos i acaben sent els dos una mateixa part. I és ací on està la possible solució que es mostra, segons la meva opinió, Javier de Lucas, de manera molt clara: fer polítiques d'integració tant per als immigrants com per als naturals. Amb aquesta mesura el que s'aconseguirà, com hem dit ja, serà una societat on la igualtat entre tots i totes és igual a l'acceptació de que es viu en una col·lectivitat on tots i totes han de donar el seu granet d'arena. Si es fan unes polítiques dirigides per als dos grups, es podrà acabar amb l'ombra del Napoleó d'Orwell. Si tinguérem l'oportunitat de posar en pràctica açò, es podria acabar amb tota una sèrie d'estereotips dels immigrants ( que no tenen papers, que ve en “patera”, que es mor de fam) que evitarien crisi com les que han passat a altres llocs d'Europa, i a més veuriem en altres ulls la realitat que ens envolta. Si realitzarem aquestes polítiques d'integració per a tots dos elements de la societat, podríem, per tant, allunyar-se del fantasma del model americà. Aquest model destaca per la diferenciació jeràrquica dels grups socials, com es pot observar en esports com la NBA que és considerat com un joc dels “negres” (sinó mirem com aquests darrers anys s'han fet polítiques d'imatge per a que els jugadors tinguen que anar amb robes “formals” i allunyar-se d'una estètica propera al carrer). Aquesta diferenciació però, no és ja tant sols per diners, sinó pel fet del seu origen i ve, com molt be apunta Sami Naïr, avalada per per la competència desenfrenada que marca el model nord-americà i, com hem dit, mostra una gran segregació ètnica.
Un altre aspecte que crec important al voltant del tema que avui estem tractant, és la vida laboral dels immigrants. A classe i a la documentació que estem treballant per fer el treball, mirem un fet molt important que no hem d'oblidar i que s'ha de tenir sempre present alhora de parlar sobre immigració: Europa en el seu conjunt, necessitarà almenys vint milions més de treballadors estrangers. Què vol dir açò? D'una banda, podem adonar-nos que el continent Europeu on vivim necessita de mà d'obra per al bon funcionament de l'economia en un present immediat a causa del envelliment de la població (seguix pensant que és molt trist que des dels primers moments de la història les vides de les persones es regisquen per l'economia i no per altres valors com l'associacionisme o la solidaritat). Podem veure les gràfiques de població que hem estat utilitzant a classe i ens adonarem que cada cop hi haurà més jubilats i que per tant, les polítiques públiques que es realitzen seran totalment diferents que les actuals. Així, amb unes polítiques socials diferents necessitaran de mà d'obra per a generar ingressos, i aquesta mà d'obra nova, avui en dia, és la immigració.
D'altra banda, i agafant l'enquesta de l'Institut Opina, podem veure com la mateixa població que rep als immigrants valora positivament que els immigrants treballen perquè és beneficiós per a l'economia. Peró més enllà del benefici que pot aportar el treball d'aquest col·lectiu, el que es pot veure quan ixes al carrer, i que la mateixa enquesta apunta, és que els immigrants realitzen les tasques que la majoria dels valencians i valencianes no volen. No cal anar més lluny que a l'Horta, on en plena temporada de recol·lecta de taronges, la majoria dels treballadors són immigrants, o veure com el sector terciari (com ja hem dit), està ocupat per immigrants. Però ara cal preguntar-se, com és la vida que tenen aquestos en relació al seu treball? Conten amb els mateixos drets que puguem comptar nosaltres? Tenen dret a baixa o a l'atur? La resposta, desgraciadament, és dolenta. Per molt que els estats intenten controlar la immigració, per molt que facen polítiques que ajuden a que la societat on vivim siga igualitària, els que van a guiar la vida diària és, com sempre, l'economia capitalista. Qui fomenta que molts immigrants vinguen en situacions precàries, jugant-se la seva pròpia vida per a vindre a un món “millor”? Les màfies africanes comencen amb aquest negoci, el qual fa de la immigració un gran negoci per a les empreses que perpetuen el capitalisme més salvatge. Una vegada al continent europeu, i pel que ens toca, a la Península Ibèrica, comença la recerca de feina per part dels immigrants. Busquen una fons d'ingressos que els permeta viure, no demanen res més, i aquest factor és aprofitat per les empresses per a pagar sous baixos, per a fer-los treballar en situacions precàries, sense cap mena de dret, que l'únic que fan és convertir la vida dels immigrants en un autèntic malson. Un malson que es torna cada cop més en contra d'ells si intenten denunciar la seva situació ja que en seguida, els amenacen de “descobrir-los” sinó tenen papers, de que els tiraran de la feina ( i per tant ja no obtendran uns ingressos que els són indispensables per a la supervivència en la jungla on vivim). En una situació d'opressió, fins i tot hi ha casos que ens recorden a l'esclavització, és normal que els immigrants que tenen una oportunitat mínima de millorar la seva manera de vida s'aferren a ella (siga ja poder optar per educació, un treball remunerat que augmenta de nivell pel treball realitzat, etc). Nose ben be com solucionaria aquest problema, però si que és veritat que des de l'estat faria polítiques molt agressives en contra de les multinacionals per a garantir un mínim de garanties als homes i les dones que es deixen la vida per somiar el que tots volem, una vida millor.
No obstant, tot i que els anteriors factors són molt importants per a gestionar una societat multicultural, hi ha un que mostra el veritable xoc de les cultures: la via diària de les diferents cultures. Tota mesura que es fa des de les altes esferes de les organitzacions estatals i capitalistes, tenen els efectes en els ciutadans i ciutadanes del mon, i en aquest cas, en els pobles d'Europa. Així doncs, “el ciutadà de a peu”, conviu amb cultures diferents en la seva quan va agafar el metro, quan va al supermercat de baix de casa, etc. I aquesta convivència entre les cultures, són el reflex de que funciona correctament la multiculturalitat a València, per exemple? Alhora de contestar a aquesta pregunta no hem d'oblidar però, les experiències d'altres estats veïns que han vist com la seva població augmentava a causa de la immigració: el cas de l'estat francès o anglès. En aquestos dos estats la immigració, o millor dit, el procés de multiculturalització, ha sigut anterior al que estem vivint nosaltres i per tant, sempre tenim un espill on mirar-nos i vore el que han fet malbé o el que han fet be. El resultat d'aquest procés ha sigut la formació, com Amartya Sen ens exposa de manera clara al seu article en l'exemple d'Anglaterra, on s'està creant tot unes societats paral·leles que es distingeixen per la seva condició cultural (o religiosa). Aquest fet però, no és signe de que hi hagi una societat multicultural com cal ja que la manera de crear guetos no és el correcte: que estudien cadascú als seu centres culturals no és la solució, d'aquesta manera el que s'està fent és deixar el problema al marge mentre que no “explote”. A l'estat francès va passar aquests darrers moments, on els fills dels immigrants, francesos d'origen, es veuen marginats pel fet de ser d'una cultura determinada i per ser fills d'immigrants. Per tant, el que caldria seria doncs, oferir una educació totalment laica des de ben petits on es mostraren totes les cultures i poc a poc la informació seria tal que cada persona en tindria prou per poder triar el camí que vol. Ací entraríem en la polèmica que hi ha sobre els “vels” de les xiquetes musulmanes que van al col·legi, no vaig a fer una tesi doctoral sobre aquesta alarma social, però si que m'agradaria comentar que per davant de tot està la llibertat d'expressió de qualsevol cultura i forma de pensar. Així doncs, si es prohibeixen aquest tipus d'ús del vel, s'haurien de prohibir també els crucifixos que porten els xiquets i xiquetes cristianes. La prohibició mai és bona, el que s'ha de fer és educar i donar tota la informació possible a una societat “aborregada” com la nostra.
D'altra banda, i agafant l'enquesta de l'Institut Opina, podem veure com la mateixa població que rep als immigrants valora positivament que els immigrants treballen perquè és beneficiós per a l'economia. Peró més enllà del benefici que pot aportar el treball d'aquest col·lectiu, el que es pot veure quan ixes al carrer, i que la mateixa enquesta apunta, és que els immigrants realitzen les tasques que la majoria dels valencians i valencianes no volen. No cal anar més lluny que a l'Horta, on en plena temporada de recol·lecta de taronges, la majoria dels treballadors són immigrants, o veure com el sector terciari (com ja hem dit), està ocupat per immigrants. Però ara cal preguntar-se, com és la vida que tenen aquestos en relació al seu treball? Conten amb els mateixos drets que puguem comptar nosaltres? Tenen dret a baixa o a l'atur? La resposta, desgraciadament, és dolenta. Per molt que els estats intenten controlar la immigració, per molt que facen polítiques que ajuden a que la societat on vivim siga igualitària, els que van a guiar la vida diària és, com sempre, l'economia capitalista. Qui fomenta que molts immigrants vinguen en situacions precàries, jugant-se la seva pròpia vida per a vindre a un món “millor”? Les màfies africanes comencen amb aquest negoci, el qual fa de la immigració un gran negoci per a les empreses que perpetuen el capitalisme més salvatge. Una vegada al continent europeu, i pel que ens toca, a la Península Ibèrica, comença la recerca de feina per part dels immigrants. Busquen una fons d'ingressos que els permeta viure, no demanen res més, i aquest factor és aprofitat per les empresses per a pagar sous baixos, per a fer-los treballar en situacions precàries, sense cap mena de dret, que l'únic que fan és convertir la vida dels immigrants en un autèntic malson. Un malson que es torna cada cop més en contra d'ells si intenten denunciar la seva situació ja que en seguida, els amenacen de “descobrir-los” sinó tenen papers, de que els tiraran de la feina ( i per tant ja no obtendran uns ingressos que els són indispensables per a la supervivència en la jungla on vivim). En una situació d'opressió, fins i tot hi ha casos que ens recorden a l'esclavització, és normal que els immigrants que tenen una oportunitat mínima de millorar la seva manera de vida s'aferren a ella (siga ja poder optar per educació, un treball remunerat que augmenta de nivell pel treball realitzat, etc). Nose ben be com solucionaria aquest problema, però si que és veritat que des de l'estat faria polítiques molt agressives en contra de les multinacionals per a garantir un mínim de garanties als homes i les dones que es deixen la vida per somiar el que tots volem, una vida millor.
No obstant, tot i que els anteriors factors són molt importants per a gestionar una societat multicultural, hi ha un que mostra el veritable xoc de les cultures: la via diària de les diferents cultures. Tota mesura que es fa des de les altes esferes de les organitzacions estatals i capitalistes, tenen els efectes en els ciutadans i ciutadanes del mon, i en aquest cas, en els pobles d'Europa. Així doncs, “el ciutadà de a peu”, conviu amb cultures diferents en la seva quan va agafar el metro, quan va al supermercat de baix de casa, etc. I aquesta convivència entre les cultures, són el reflex de que funciona correctament la multiculturalitat a València, per exemple? Alhora de contestar a aquesta pregunta no hem d'oblidar però, les experiències d'altres estats veïns que han vist com la seva població augmentava a causa de la immigració: el cas de l'estat francès o anglès. En aquestos dos estats la immigració, o millor dit, el procés de multiculturalització, ha sigut anterior al que estem vivint nosaltres i per tant, sempre tenim un espill on mirar-nos i vore el que han fet malbé o el que han fet be. El resultat d'aquest procés ha sigut la formació, com Amartya Sen ens exposa de manera clara al seu article en l'exemple d'Anglaterra, on s'està creant tot unes societats paral·leles que es distingeixen per la seva condició cultural (o religiosa). Aquest fet però, no és signe de que hi hagi una societat multicultural com cal ja que la manera de crear guetos no és el correcte: que estudien cadascú als seu centres culturals no és la solució, d'aquesta manera el que s'està fent és deixar el problema al marge mentre que no “explote”. A l'estat francès va passar aquests darrers moments, on els fills dels immigrants, francesos d'origen, es veuen marginats pel fet de ser d'una cultura determinada i per ser fills d'immigrants. Per tant, el que caldria seria doncs, oferir una educació totalment laica des de ben petits on es mostraren totes les cultures i poc a poc la informació seria tal que cada persona en tindria prou per poder triar el camí que vol. Ací entraríem en la polèmica que hi ha sobre els “vels” de les xiquetes musulmanes que van al col·legi, no vaig a fer una tesi doctoral sobre aquesta alarma social, però si que m'agradaria comentar que per davant de tot està la llibertat d'expressió de qualsevol cultura i forma de pensar. Així doncs, si es prohibeixen aquest tipus d'ús del vel, s'haurien de prohibir també els crucifixos que porten els xiquets i xiquetes cristianes. La prohibició mai és bona, el que s'ha de fer és educar i donar tota la informació possible a una societat “aborregada” com la nostra.
Molts dels problemes que es tenen a l'actualitat al nostre estimat país, estan provocats, en gran part, per la falta de coneixements sobre una cultura determinada. Açò ho trobem quan en els conflictes que hi ha en un barri entre diferents cultures, es seguisquen els tòpics per a argumentar les tensions que hi ha. Tòpics com els olors que diuen que produeixen les seves cases, la inseguretat que porten al viure en un barri o altre, la davallada del nivell de vida de les i les ciutadanes, etc. Tot açò provoca que sempre que un immigrant arriba a un barri en concret, és mirat ja de manera indesitjable per l'únic fet de la por al desconegut i per la imatge que es dona d'ells en alguns mitjans de comunicació. Aquest descontent cap als immigrants està sent aprofitat per partits xenòfobs i d'extrema dreta (com els partits famosos actualment com Alianza Nacional, Democràcia Nacional, España 2000 i Coalició Valenciana) que amb un discurs populista i nul de contingut i realitat, estan aconseguint arribar a gent jove amb la consigna que els immigrants tenen la “culpa” dels mals que avui en dia pateix la societat. Aquest problema, segons la meva opinió té fàcil solució: educació que mostre la realitat tal com és (és a dir, que no manipule i no amague informació a ningú). Si s'educa des de petits a saber conviure dins d'una societat on cadascú és diferent, la por al desconegut anirà acabant-se. No obstant, m'agradaria fer un altre xicotet parèntesis en aquestes reflexions finals. En alguns casos de la societat, pense que no hi ha xenofòbia, el que hi ha és “classicisme”. És a dir, si el perill és la immigració, perquè aquestos partits feixistes i xenòfobs no critiquen els guetos que trobem a Mallorca ple d'alemanys o a zones del litoral del nostre país? Per què a un musulmà que ve a Marbella és considerat com un àrab, i a un altre que viu al barri de Russafa és considerat com un moro? Crec de nou, que entre la falta d'informació o la ignorància que pateix la nostra societat en aspectes nous com aquestos, influeix de manera molt important els aspectes econòmics subordinats als interessos de la famosa globalització que trenca fronteres en àmbits del capital però no amb els humans.
Per acabar aquest assaig, tant sols dir que pot ser no m'he centrat en polítiques concretes o que m'he oblidat molts punts importants,però crec que exposat els que considere importants. La multiculturalitat al nostre país es pos aconseguir si comencen a fer-se les coses be des del principi, és necessari polítiques d'immigració correctes per a evitar el que ha passat l'estat francès o a Anglaterra (recordem que els que van posar les bombes dels metros eren anglesos). No crec que la solució és la prohibició del tràfic humà com estan començant a fer en països com Alemanya o Holanda. L'única solució que veig, com ja he dit, el respecte entre cultures i l'acceptació de que som diferents. No s'ha de tenir por a renunciar a costums de la nostra cultura, no s'ha de tenir por a acceptar que avui en dia hi ha xenofòbia, no hi ha que tenir por a acceptar que hi ha altres cultures més tolerants que la nostra. Com s'ha dit, tota convivència és una cosa de les dos parts i per tant, no hem d'exigir que els que venen han d'adaptar-se culturalment a on van perquè estàs retallant la llibertat. És un fet molt complicat, ja ho sé, però el que no podem fer és fer una integració cultural d'altres encoberta, on una cultura té la política com a principal arma. Si tots i totes, des de xicotets estem educats en una bona formació cultural i els més majors acceptem que hem de fer un esforç per acceptar als nous veïns, la interculturalitat començarà a funcionar, si tot açò no passa i es segueix la tònica habitual d'avui en dia...la interculturalitat serà una utopía.
0 algú ha dit...:
Publica un comentari a l'entrada