dissabte, de setembre 08, 2007

Més burret

Diuen que quan més majors, més burros…i no els falta raó moltes voltes. Pot ser estic influenciat per què d’ací poc és el meu aniversari, pot ser, però abans de dormir no he parat de pensar en com he canviat durant aquestos darrers anys, no físicament ( ja que cada cop tinc menys pelets dalt i més panxeta) sinó amb el meu entorn social.

I ara estic referint-me en el lloc allà on m’han vist créixer. Moltes voltes pensen que a Bocairent sols vaig a que hem llaven la roba i hem donen a menjar. Cosa, que si mirem el que faig a casa, pareix que siga cert. Però quan arribe a casa, a voltes hem senc en un lloc on el món s’atura. Però, per què es para? Doncs perquè estic amb els meus, amb aquell gran mosqueter que no volia alçar-se quan hem vaig apuntar i amb els protagonistes indiscutibles d’una marxa mora. Ells es pensen que tinc vergonya d’ells, que no vull que hem vegen parlant amb ells, que ja no vull passar hores amb ells… Però s’equivoquen.

Quan arribe a Bocairent després de tota la setmana, sempre que agafe el bus o el tren, els toque per dir-los que estic eixin. I quan arribe al poble, després de posar la llavadora, els toque per preguntar-los, per si de cas, com es posa la llavadora i dir-los que ja estic a casa. Pot ser siga una tonteria, però per a mi aquestes dos coses ja suposen molt. D’una banda, que no estic independitzat de la meva casa ( i espere estar encara molts més a ma casa) i sempre he de donar comptes d’on estic o no. D’altra banda, i la més important, que ja comence a fer les coses jo mateixa, des de posar una simple llavadora a buscar-me per València un llibre que hem fa falta o arreglar-me uns papers per a matricular-me en un curset. I aquesta última no l’haguera pogut fer sense ells, com la resta de les coses que avui en dia faig.

A voltes les coses més simples són les més importants, i saber que quan fas una perduda al seu mòbil estan ahí, per a mi, hem dona tranquil·litat. Arribar a casa, i vore els divendres la compra de la verdura en la cuina, les queixes sobre l’hora que agafe el tren per marxar a València, les sugerències que hem diuen pel meu be i jo sempre remugue, o tot allò que hem diuen i que jo, per la rama de bonico que tinc, pareix que pase d’ells.

Doncs no, hem faig major i comence a fer-me una vida que, tot i que no estiguen ells al meu costat les 24 hores del dia, o hi hagi dies que no els toque ( a voltes se m’oblida, no ho faig aposta) sempre estan ahí, en totes les coses que faig (des d’organitzar-me l’habitació, fins a agafar el boli d’una o altra manera per a que puga vore el que escric). Per això, ara que els 20 s’acosten i cada cop estic escoltant més la frase de: es que ja no ens vols, sols m’agradaria haver intentat mostrat que el més important per a mi, és arribar a casa i vore que tot seguix igual i que ells, els meus, estan en el lloc on marxe tots els dies per fer allò que m’agrada. Gràcies…

1 algú ha dit...:

nuriet ha dit...

es una reflexió preciosa i molt important!!
realment m'has deixat sense paraules perque ara que estic fora de casa nomes una setmana realment encara no he tingut temps de parar-me a reflexionar pero estic d'acord amb tu i es cert que jo necessite parlar en ma mare una vegada al dia per a saber que està ahi i sentir-me mes segura.
ja veus el que pot arribar a fer una telefonada!