Avui, després de tornar de la capital del Túria, he anat cap al CSO de l'Aumb per a assistir a les audicions dels que seran els futurs múscis. En aquesta han tocat diverses músiques i musics de menys de 15 anys fins a 7 o 8 anys aproximadament. Instruments com el piano, la trompeta, el violí, la percussió, l'oboé, la trompeta, clarinets o saxo han realitzat l'audició. Mentre estava ahi davant dels xiquets, amb càmera en mà i amb el meu cosí que acabava de tocar ahi, he recordat temps no tant passats.Quins nervis tenia quan s'aproximava el fi el trimestre, no per les notes, sinó perqué tenia que posar-me a tocar en públic sols ( quan tocava el piano) o amb altres companys (duos o quartets de trompetes). Mirava als pares orgullosos i veia als meus i als de les meves companyes i companys quan erem nosaltres els que estavem ahi davant. Però el que més m'ha resultat "impactant" ha sigut quan m'he adonat que el meu company i jo erem dels responsables de la junta de la banda, i tant sols teniem 20 anys. Els més menuts ens miraven amb ulls oberts, a tot moviment que feiem sempre teniem alguna mirada innocent d'una xiqueta o un xiquet. I quan el miraves o li feies alguna tonteria com treu-li la llengua, mostraven prompte un somriure o es posaven rojos.
És curiós com pasa el temps, i amb ell s'agafen cada cop més responsabilitats, que segons el meu punt de vista, són tot un plaer perquè quan ix el treball be la sensació és força positiva. Sobretot en aquests àmbits on els protagonistes són els més xicotets, que mostren il·lusió i ganes de fer alló que els agrada sense preocupar-se del que faran després o què passa pel mon. En fi, una experiència que m'ha agradat molt i hem fa seguir fer el que estic fent on estic.
2 algú ha dit...:
T'entenc molt bé Twenty. Encara que jo no sóc de la junta de la banda, intente ajudar sempre que puc, perquè pense que tots els membres deuriem col·laborar, encara que ja sabem que no sempre és així, bé perquè no poden o per altres motius.
Dissabte quan vaig entrar a l'assaig de la banda jove (tard, com sempre), també vaig tindre una sensació així. Durant l'assaig, me n'adonava que dues oboes em miraven cada vegada que haviem de tocar (perquè quasi sempre flautes i oboè tenen l'entrada al mateix temps). De segur que contaven els compasos d'espera, però potser, si veien que jo em preparava per tocar, es notaven més segures (dic potser, perquè a mi m'ha passat de menuda, fins i tot em continua passant). I diumenge al concert...quins records...tots els menudets nerviosos, ja que hi havia molts que era el seu primer concert a la Banda Jove de L'AUM. I abans de començar els meus dos companys els donen sort als dos més menudets, i quan acaba el concert el director li diu a un d'ells que s'alce perquè havia fet un solo de trompa, i veig com se li il·luminen els ulls...i em pose a pensar en els nostres inicis...
Si es que estem fent-se majors!!
Publica un comentari a l'entrada