Si nó fora per Otos i Montixelvo...

Mentre busque informació sobre les fonts, escolte passes. Mira, algú amb qui parlar ara! són els primers de la vesprada. Els atenc, però em trobe amb una parella un tal peculiar, sobre tot la dona. Ja s'ha queixat per l'horari, escolta, quina culpa tindré jo?. Però bé, li vaig explicant i l'home em fa cas, em pregunta, jo li conteste i pareix satisfet amb les meves respostes. La dona per contra, no baixa del burro i ja passa al sarcasme amb les seves protestes que l'únic que fa és que em dedique exclusivament al seu home. Em demana informació, li la done, tota la que em demana. Però de sobte, apareix la “fera”. Es queixa, no ho entén, ha agafat un fullet en valencià. Pareix desbocada, pareix que la vena se li faça més grossa i fins i tot, pareix que tinga algun problema bucal. De sobte, la dona es transforma amb un ultra espanyolista i comença un discurs que sorprèn fins i tot a l'home. Es queixa de la informació que hi ha en valencià i exigeix que siga solament en castellà. Em quede gelat, però no em pose nerviós ja que a aquest tipus de discurs estem mal acostumats. Però de sobte, segueix i amb una forma que ataca durament. Diu que aquest és un poble d'interior, amb to despectiu, que no té diners, que ací venen més castellans que catalanoparlants, etc. Ara si que sí, cedisc el meu lloc a la meva companya...

Vaig fora, de sobte em trobe amb uns joves que busquen informació. Els acompanye fins a dins i comence a explicar-los. Em pregunten, els conteste, pareixen satisfets, de fet, volen més informació. Els done tota la que puc i em donen les gràcies. Tot això cadascú parlant amb la seva llengua. Em fixe amb un d'ells, pareix ser antimonàrquic per la samarreta que té. Els pregunte d'on són i em diuen que són madrilenys. Em ric, i el xic em pregunta que perquè em ria. I els dic que abans havia trobat una parella madrilenya que m'havia plantejat certs problemes per fer la meva tasca. Ens riem una estona i els acompanye fins a la plaça. Els explique alguna cosa sobre la plaça i ens desitgem sort en la vida.

Entre i veig els fullets que l'anterior parella havia deixat per què no entenia, em fixe i era sobre els pobles de la Vall d'Albaida: Otos i Montixelvo. De sobte recorde una conversa amb uns companys on deia: sense els pobles no hi ha països... I menys sense pobles com aquestos!