dimarts, de juny 20, 2006

“Conflictes ignorats en el nou mil·lenni . Bases geopolítiques de las geografies de l'oblit”

Carlos Taibo i membres de Médicos Sin Frontera (MSF), analitzen des del seu punt de vista, els conflictes ignorats actualment. Hem de tenir en compte abans de tot, que són uns articles que s'han escrit farà cosa d'un any, i que pot ser alguns dels conflictes actuals no siguen anomenats. No obstant, a continuació veurem com els que analitzen són sobretot, alguns dels més importants. L'assaig, constarà de dos parts, d'una banda intentaré fer una breu síntesi del que tracten els dos i després, analitzarem com, per què, a on, qui, etc; d'alguns d'aquestos conflictes oblidats.


D'una banda, el professor Carlos Taibo, columnista de Rebelion.org, analitza el problema en diverses parts ben definides, al principi exposa de manera clara que de l'optimisme que hi havia desprès quan va caure el mur de Berlín, ja no en queda res. El motiu? Doncs que actualment els conflictes els trobem tant al sud com al nord del planeta. Tot seguit, enunciarem els aspectes més importants que analitza l'autor. Desprès de nombrar les principals característiques dels nous conflictes, passa a diferenciar entre Estados Fallidos i Estados Gamberros per a poder contextualitzar els conflictes tant en el passat com en el present. Pel que fa als primers, hi ha tot un seguit de característiques que reflexen una societat guiada per un autèntic caos a tot arreu. Els segons, es caracteritzen per l'atribució que va fer els EUA a tot un seguit de països que destaquen per “ser els enemics que els permet preservar discursos i maquinàries repressives, per un costat, i la existència de problemes innegables en determinades regions del planeta” .


Tot seguit, es para a analitzar el que envolta a l'intervencionisme humanitari, a partir d'aquest podem dir que, si s'actua per aquesta via, és perquè ha fracassat la política occidental. A més, els països europeus actuen en un conflicte si els seus interessos es veuen perjudicats. Continua parlant de la globalització i de l'anomenat xoc de civilitzacions que hi ha, els quals s'aprofiten per a homogeneïtzar els conflictes que trobem. Abans d'acabar comenta el paper que juguen els mitjans de comunicació per a que la societat estiga sensibilitzat o oblide els conflictes, mostrant de nou que: l'economia capitalista és més important que els que la fan cada cop més gran, els sers humans i les societats que ells generen.


El segon article, realitzat per MSF, ens presenta de manera clara com la societat occidental en la que vivim s'oblida dels conflictes, els quals (com diu també Carlos Taibo) estan oblidats pels mitjans de comunicació com: República Democràtica del Congo (RDC), Txetxènia o Somàlia. Els autors no mostren cap dubte per a assenyalar qui són els principals responsables: els estats i el poder polític occidental, els mitjans de comunicació i les mateixes ONG's. Analitzen les deu crisis més oblidades, on trobem les tres anteriors ja citades, i Haití,Índia, Sudan, Somàlia, Colòmbia, Uganda i Costa de Marfil. No oblida el problema amb al VIH, fent una crítica als investigadors perquè no trobem cap recepta al no ser beneficiosa per al sector farmacèutic. De nou, es mostra que l'economia és el que més importa.


Passarem a fer la valoració personal, tenint com a base els anteriors articles i seguint els aspectes que han presentat per a intentar exposar quin són els responsables de les crisi oblidades:mitjans de comunicació, societat, ONG's, estats occidentals/organitzacions internacionals. Els primers ens han apartat una porció de la realitat, no la trobem en a cap informatiu, cap periòdic, cap programa de ràdio, etc. No podem oblidar que, els mitjans de comunicació, són una empresa privada que busquen obtenir beneficis mitjançant la informació. Com molt be mostren els articles, que no recordem la quantitat de tinta escrita i de cintes gravades al voltant de la guerra d'Iraq o la quantitat de reportatges que feien quan va passar el tsunami? I la resta de conflictes? Què passa amb el Congo, que passa amb Colòmbia o Costa de Marfil? Sempre que parle al voltant dels mitjans de comunicació, o de desinformació en aquest cas, sempre pose un exemple: el terrorisme. Quan van atemptar contra les torres bessones a Nova York, o en els atemptats de Madrid o als de Londres, els mitjans de comunicació varen fer una gran cobertura per mantenir informats a la societat. Però, i quan hi ha un atemptat a Iraq com quasi tots els dies o a Argelia, com al passat abril? Doncs, tant sols ho comentaven de manera breu en una notícia. Aleshores et planteges una cosa i veus que tots els morts no són iguals, ni valen el mateix. En teoria, si ens solidaritzem amb les víctimes de Madrid, Nova York i Londres (per posar uns exemples), també hauríem de fer-ho amb els iraquians, argelins o libanesos que han patit atemptats. Ells també tenien famílies, també tenien somnis i treballs, també passaven per ahi de casualitat, això si:no viuen a Occident i, com estem dient, no interessa.


No obstant, no tenen la culpa els mitjans de comunicació al 100%, hi ha altres culpables com hem vist i desprès, si cal, comentarem. Però que passa amb nosaltres? Què passa amb els que llegim, escoltem i mirem les notícies? Quantes voltes s'ha canviat de canal quan estaven posant escenes dures com les de xiquets patint fam o escenes de violència entre germans d'un mateix país? La resposta és ben senzilla però alhora preocupant: egoisme. A ma casa sempre s'ha dit que vivim en una societat de “la faràndula i del men font”, i cada volta estic més d'acord amb l'afirmació. A la societat on vivim, i no podem dir que no ho fem mai perquè seria enganyar-nos, ens agrada fer mil coses per a aparentar que som els millors o que hem guanyat un premi o qualsevol altra cosa (d'ahi la faràndula). Això si, no ens interessen els problemes que hi ha al mon, o fins i tot al País Valencià, mentre tingam el nostre jornal i pugam viure sense cap problema econòmic (d'ahi el men font). Els ciutadans i ciutadanes d'una societat com l'occidental, no ens interessem per aquestos temes perquè no volem, perquè pensem amb nosaltres i ens tanquem en un món que no vol veure el que passa a la realitat. Molts diuen que no poden interessar-se perquè no poden, que tenen ja molts problemes. No dubte que els problemes que tingam ens desvien l'atenció d'aquestos conflictes, però podríem parar-nos a pensar i veure que, aquells que viuen al Congo, al Sàhara o Txetxenia, ja els agradaria tindre els mateixos problemes que nosaltres. Sobretot en països on no poden ni donar de menjar als seus fills o no poden optar a tenir aigua per beure. En fi, informació hi ha a tot arreu, i més ara amb Internet, així que pense que si s'obliden és per egoisme i no per desinformació.


Pel que fa a les ONG's, també hem de donar la seva part de responsabilitat. En els últims temps hem vist , com s'ha comentat a classe ja, dos fets al voltant d'aquestes organitzacions. D'una banda, trobem un augment considerable arreu del món de les organitzacions no governamentals, fet que ens mostra que alguna cosa no va be per a que tinguen que ser elles les encarregades d'anar allà on la política no haja funcionat com caldria. I d'altra banda, no ens podem fiar ja ni d'aquestes: moltes d'elles estan guiades pels interessos que regixen el món, els econòmics. Casos recents han mostrat com moltes ONG's són en realitat funcionen a voltes com una empresa privada que el que busca és enriquir-se a costa de la voluntat de persones que confien en elles (a l'estat espanyol podem tindre un exemple en Manos Unidas quan va invertir en Gescartera). Aixó si, no totes les ONG's fan açò, menys mal. Resulta curiós també, com hi ha empreses (com Telefònica o la Caixa) que col·laboren en ONG's, mostrant que a l'economia capitalista en el seu estar pur també li interessa açò de fer missions humanitàries. Però hi ha una cosa que hem preocupa, i que no hem de deixar de costat mai. Últimament s'ha anat associant solidaritat en ONG, i pareix moltes voltes que ells siguen els únics que poden anar a un país a ajudar. Abans de tot, m'agradaria apuntar que no estic en contra de les ONG, ni molt menys, el que estic posant en rellevància és les pràctiques d'algunes que l'únic que fan és desprestigiar la tasca de moltes altres que si que ho fan be. Com deien, algunes es fan portadores de discursos humanitaris que ens recorden, en part, als que es feien en èpoques colonials, on veuen als africans com una societat inculta o que no és capaç de tenir les mateixes organitzacions estructurals que nosaltres o que no pot treballar la seva terra perquè no sap. Desprès del que s'ha dit al voltant de les ONG's, s'ha de dir que gràcies a moltes d'elles s'avança en moltes regions en conflictes cap a una normalitat. Però així i tot, encara els queda, i ens queda a tota la societat mundial, molt per poder acabar amb la injustícia en la qual viuen moltes persones.


Seguint amb l'esquema que hem comentat que seguiríem, ens toca parlar sobre els Estats i les Organitzacions Internacionals amb relació en els conflictes oblidats. El primers responsables que se'ns venen al cap són, com no, els estats occidentals: Estats Units i els membres de la Unió Europea; però no podem oblidar a la resta de membres que podem trobar al G8 (pense que és el que en teoria “governa” el mon, per dir-ho d'una forma senzilla i clara) o a l'ONU. Parlar de països occidentals i de conflictes ignorats al món actual, és tenir present la colonització que varen fer els europeus al s. XIX i XX. Si partim d'ací, trobarem doncs, com el principal objectiu era l'explotació de tots els recursos que trobaven, tant naturals com humans. No hem d'oblidar que la colonització es va produir en un moment on els mercats europeus estaven saturats i en necessitaven de nous, entre altres motius que podrien ser iguals o més importants. Això si, la lluita abans era pel control de la terra i actualment és pel control de les matèries naturals d'arreu del món: petroli, gas, or, diamants, aigua, etc.


Actualment, els països europeus, es lleven tota responsabilitat de damunt i més enllà d'ajudar en alguns casos, el que fan és empitjorar la situació. Al voltant de l'inici del s.XXI es van formular els anomenats Objectius del Mil·lenni que consistien en: acabar amb la fam, expandir l'educació, igualtat de gènere, reduir la mortalitat infantil, millorar la salut materna, combatre el VIH, garantir que el medi ambient no patira conseqüències perjudicials i fomentar una associació mundial per al desenvolupament. No obstant, tot i aquestes intencions ,tant humanitàries i plenes de bondat, el resultat ha sigut pèssim. Més enllà de intentar solucionar aquestos problemes els han empitjorat en alguns casos. Posem pel cas Tansania, el qual al documental de Darwin's Nightmare de Hubert Sauper ens ho mostra d'una manera molt clara. És un exemple del que passa arreu d'Àfrica: els estats europeus exporten matèries primes (com puguen ser en aquest cas els productes alimentaris, la perca del Nil) i importen armament ( és curiós vore com la gent diu que els avions venen buits i alguns dels membres de l'avió no saben ni el que porten). D'ací analitzem dos coses: d'una banda sabem que a països com Tansania, gran part de la seva població està patint fam i per contra, és una de les principals exportadores d'aliments. No pot entrar en el cap de cap persona com un recurs natural d'un país (no entrem a vore ara la problemàtica de la perca del Nil sobre la seva naturalitat o no) és explotat per empreses per a exportar-ho a països europeus (les quals conten amb ajudes del Banc Mundial). Desprès trobem una societat on algunes dones es prostitueixen per sobreviure, els joves esnifen pegament i no tenen gaire oportunitat per obtar a una educació digna, i com no, es troben immersos en guerres, totes amb Kalashnikov aixó si. No sabria com actuar per a que aquestos aliments es quedaren per a la població, o que els diners s'invertiren en el país, però faria alguna cosa semblant a la que han fet Evo Morales i Chàvez en els recursos fòssils dels seus països.


Si ens aturem en EUA, mirem com s'ha dedicat a jutjar al món per voluntat divina, com alguna volta podrien haver sentit en els seus discursos. Ara, aquesta potència imperialista, capitalista o com vulgueu dir-li, s'ha dedicat des temps del s.XX a intentar controlar els països que els interessaven econòmicament. Primer va començar amb voler controlar Amèrica Llatina recolzant colps d'estat (com el de Pinochet), desprès de la II Guerra Mundial també va voler ser el lider dels països europeus en l'OTAN, i com no, amb el pas del temps s'ha anat dirigint cap a territoris del Pròxim Orient,on hi ha recursos fòssils necessaris per al seu desenvolupament econòmic mundial. En definitiva, ha recolzat i ha intervingut allà on li ha interessat per al seu propi interès i no pas per al bon desenvolupament dels països afectats. És curiós l'exemple d'Iraq, el qual era un amic i quan van vore que necessitaven petroli van entrar en guerra. O com no, Israel, armat de dalt a baix del seu país, tot i ser integristes o més que altres com els veins com Iran o Palestin. Què passa ací? Que cal fer per a comptar amb l'ajuda internacional dels estats occidentals? La resposta seria, donar beneficis.


I per acabar, com no, als organismes internacionals com FMI o ONU. S'ha demostrat que l'ONU no funciona per a res, ja que està baix l'òrbita del que diga EUA. Sense oblidar, com hem vist al documental de classe al voltant del Congo, la influència que tenen els mitjans de comunicació per a cridar l'atenció per a que vagen a fer una missió humanitària o que s'oblide per complet. Aquest fet mostra de nou, com la política econòmica és la que dirigix les vides dels ciutadans d'arreu del mon. No hem d'oblidar però, un punt important en els objectius de desenvolupament del mil·lenni: el de desenvolupar una associació mundial per al desenvolupament. D'una banda, les ajudes dels països rics als més pobres han disminuït en un 15%, en oposició a l'augment dels recursos destinats a la defensa. El G-8 deia que donaria 50.000 milions de dòlars anuals fins l'any 2010 ( no han donat la meitat de l'ajuda). Caldria a més, cancel·lar el deute extern no sols dels conflictes oblidats, sinó d'un total de 62 països pobres. El G8 volia acabar amb el deute de 18 però no ha sigut ni això, que casualitat que foren estats com Iraq o Nigèria. I com no, no hi ha cap justícia comercial: donen prioritat, de nou, a les economies occidentals i capitalistes.


Que volem dir en tot açò? Que no hi ha res bo i vivim en un mon abocat al dessastre total? No és per ser alarmistes però la sensació que hem dona tractar aquest tema hem faria contestar que si. Acabarem reformulant el que ja hem dit: les crisi oblidades mostren que els sers humans som per naturalesa egoistes; que sols pensem en la solidaritat quan ens interessa; que l'economia és la que guia aquest vaixell sense timó que cada cop està més abocat a xocar amb l'iceberg del Titanic; que els mitjans de comunicació són empreses que són els que tapen els ulls o lleven les mans sempre que interessa a les empresses; que si els problemes actuals no intenten solucionar-se és perquè no es vol, i sinó mirem com hi ha missions humanitàries on els seus interessos estan en joc; etc. En fi, com deia, la meva visió és un poc prou catastrofista.

diumenge, de juny 18, 2006

“Polítiques públiques, immigració i interculturalitat. Llums i ombres del desafiament del segle XXI”

En aquest segle XXI, els ciutadans del món, o per la part que ens toca, els pobles d'Europa, hem d'afrontar un dels fenòmens estructurals que més s'ha incentivat per allò de la globalització que vivim: la immigració. Aquesta ha generat tota una sèrie de reptes que lluny de ser solventats amb èxit, o almenys aproximar-se a ell, estan sent tot un problema al no generar-se respostes adequades. No s'ha d'oblidar, que molts dels immigrants no ho són per voluntat pròpia sinó que es veuen forçats moltes voltes marxar de la seva terra per aconseguir una vida millor (qui no vol viure be?). A les mercaderies se'ls lleva tot tipus de barreres que dificulten el comerç del capital, en canvi, quan parlem de corrents migratòries el que es fa es posar tot un seguit de barreres per a ocultar el problema i no solucionar-lo com cal. M'agradaria fer una puntualització, hem de tenir clar que els immigrants no són sols els sud-americans o els africans, sinó que també hi ha un contingent molt important d'europeus del nord que venen a quedar-se al nostre territori una vegada estan jubilats. Com a bons historiadors que pretenem ser, no cal que entrem a parlar sobre la història d'aquest fenomen, el qual es remunta als primers moments del ser humà modern en la Terra. L'assaig estarà estructurat d'una manera senzilla, la qual es basarà en l'exposició d'un problema i com es podria solucionar. Pot ser, la visió que done d'aquest problema no siga tot lo global que m'agradaria, o europea en aquest cas, ja que els exemples que intentaré posar seran els que ens toquen al dia a dia.

En primer lloc, mirant la documentació m'ha cridat l'atenció una pregunta de l'enquesta de l'Institut Opina, la qual tractava sobre si la presència d'immigrants era la causa de l'empitjorament de la sanitat. La resposta era d'un 52'8% favorablement a donar-li “la culpa” als immigrants per una situació dolenta de la sanitat. A partir d'ací, el que podem es fer una reflexió sobre els immigrants i la relació que tenen en els serveis públics (Sanitat, Educació, Seguretat Social, etc) o, dit d'altra manera més adequada al que tractarem, si poden gaudir plenament del terme “ciutadà”. Abans de tot, cal tenir clar que és això de tindre un dret que et fa ser ciutadà (la ciutadania), segons el Diccionari Barcanova de la Llengua Catalana, és una condició i dret que ostenten els qui pertanyen a un estat. Aleshores, cal preguntar-se: els immigrants que venen al nostre estat, són reconeguts com ciutadans? Tot i que els immigrants es consideren ciutadans ( com mostra Javier de Lucas) de diverses maneres, no es pot dir al cent per cent que ho són. Per què diem açò? Doncs perquè no conten amb tots els drets que tenim, per exemple, nosaltres pel fet d'haver nascut ací i ser fills i filles dels “indígenes” valencians. El meu germà, la meva companya, un veí, una cosina o jo mateixa, pel fet de ser espanyols segons el DNI, ja tenim tota una sèrie de drets (que bonic és dir que tenim drets, però la majoria de la gent no recorda que tot dret comporta unes obligacions) que els immigrants, per vindre d'altra terra no tenen. Moltes voltes, i faig un xicotet parèntesis, es té la concepció de que els immigrants tant sols són els que venen ací per a treballar o a viure en tranquilitat d'un clima càlid, i no considerem que venen a formar part d'una societat en la qual, a més de tenir unes obligacions com nosaltres, han de tenir uns drets que els permeta gaudir de privilegis com tot el que envoltat al públic (que com be diu Joan Lacomba, han de dignificar-se per que no siga tant sols un espai associat als immigrants).

Què vull dir en açò? Doncs que avui en dia, dir que un immigrant és un ciutadà es redueix tant sols a tenir un treball, educació i a ser respectada la seva cultura (i la majoria de voltes no ho és). Però que passa si vol exercir algun dret polític o econòmic? La resposta que es troba és una barrera que els impossibilita que puguen ser reconeguts com a ciutadans com cal. Hem de tenir clar una cosa, el no tenir drets no és un problema que sols afecta als immigrants , hi ha alguna cosa més en “joc”. El que de veritat importa, és crear uns societat on la part “natural” ha de cedir i rebre, al igual que la immigrant, per a construir una nova societat on puguen conviure els dos i acaben sent els dos una mateixa part. I és ací on està la possible solució que es mostra, segons la meva opinió, Javier de Lucas, de manera molt clara: fer polítiques d'integració tant per als immigrants com per als naturals. Amb aquesta mesura el que s'aconseguirà, com hem dit ja, serà una societat on la igualtat entre tots i totes és igual a l'acceptació de que es viu en una col·lectivitat on tots i totes han de donar el seu granet d'arena. Si es fan unes polítiques dirigides per als dos grups, es podrà acabar amb l'ombra del Napoleó d'Orwell. Si tinguérem l'oportunitat de posar en pràctica açò, es podria acabar amb tota una sèrie d'estereotips dels immigrants ( que no tenen papers, que ve en “patera”, que es mor de fam) que evitarien crisi com les que han passat a altres llocs d'Europa, i a més veuriem en altres ulls la realitat que ens envolta. Si realitzarem aquestes polítiques d'integració per a tots dos elements de la societat, podríem, per tant, allunyar-se del fantasma del model americà. Aquest model destaca per la diferenciació jeràrquica dels grups socials, com es pot observar en esports com la NBA que és considerat com un joc dels “negres” (sinó mirem com aquests darrers anys s'han fet polítiques d'imatge per a que els jugadors tinguen que anar amb robes “formals” i allunyar-se d'una estètica propera al carrer). Aquesta diferenciació però, no és ja tant sols per diners, sinó pel fet del seu origen i ve, com molt be apunta Sami Naïr, avalada per per la competència desenfrenada que marca el model nord-americà i, com hem dit, mostra una gran segregació ètnica.

Un altre aspecte que crec important al voltant del tema que avui estem tractant, és la vida laboral dels immigrants. A classe i a la documentació que estem treballant per fer el treball, mirem un fet molt important que no hem d'oblidar i que s'ha de tenir sempre present alhora de parlar sobre immigració: Europa en el seu conjunt, necessitarà almenys vint milions més de treballadors estrangers. Què vol dir açò? D'una banda, podem adonar-nos que el continent Europeu on vivim necessita de mà d'obra per al bon funcionament de l'economia en un present immediat a causa del envelliment de la població (seguix pensant que és molt trist que des dels primers moments de la història les vides de les persones es regisquen per l'economia i no per altres valors com l'associacionisme o la solidaritat). Podem veure les gràfiques de població que hem estat utilitzant a classe i ens adonarem que cada cop hi haurà més jubilats i que per tant, les polítiques públiques que es realitzen seran totalment diferents que les actuals. Així, amb unes polítiques socials diferents necessitaran de mà d'obra per a generar ingressos, i aquesta mà d'obra nova, avui en dia, és la immigració.


D'altra banda, i agafant l'enquesta de l'Institut Opina, podem veure com la mateixa població que rep als immigrants valora positivament que els immigrants treballen perquè és beneficiós per a l'economia. Peró més enllà del benefici que pot aportar el treball d'aquest col·lectiu, el que es pot veure quan ixes al carrer, i que la mateixa enquesta apunta, és que els immigrants realitzen les tasques que la majoria dels valencians i valencianes no volen. No cal anar més lluny que a l'Horta, on en plena temporada de recol·lecta de taronges, la majoria dels treballadors són immigrants, o veure com el sector terciari (com ja hem dit), està ocupat per immigrants. Però ara cal preguntar-se, com és la vida que tenen aquestos en relació al seu treball? Conten amb els mateixos drets que puguem comptar nosaltres? Tenen dret a baixa o a l'atur? La resposta, desgraciadament, és dolenta. Per molt que els estats intenten controlar la immigració, per molt que facen polítiques que ajuden a que la societat on vivim siga igualitària, els que van a guiar la vida diària és, com sempre, l'economia capitalista. Qui fomenta que molts immigrants vinguen en situacions precàries, jugant-se la seva pròpia vida per a vindre a un món “millor”? Les màfies africanes comencen amb aquest negoci, el qual fa de la immigració un gran negoci per a les empreses que perpetuen el capitalisme més salvatge. Una vegada al continent europeu, i pel que ens toca, a la Península Ibèrica, comença la recerca de feina per part dels immigrants. Busquen una fons d'ingressos que els permeta viure, no demanen res més, i aquest factor és aprofitat per les empresses per a pagar sous baixos, per a fer-los treballar en situacions precàries, sense cap mena de dret, que l'únic que fan és convertir la vida dels immigrants en un autèntic malson. Un malson que es torna cada cop més en contra d'ells si intenten denunciar la seva situació ja que en seguida, els amenacen de “descobrir-los” sinó tenen papers, de que els tiraran de la feina ( i per tant ja no obtendran uns ingressos que els són indispensables per a la supervivència en la jungla on vivim). En una situació d'opressió, fins i tot hi ha casos que ens recorden a l'esclavització, és normal que els immigrants que tenen una oportunitat mínima de millorar la seva manera de vida s'aferren a ella (siga ja poder optar per educació, un treball remunerat que augmenta de nivell pel treball realitzat, etc). Nose ben be com solucionaria aquest problema, però si que és veritat que des de l'estat faria polítiques molt agressives en contra de les multinacionals per a garantir un mínim de garanties als homes i les dones que es deixen la vida per somiar el que tots volem, una vida millor.


No obstant, tot i que els anteriors factors són molt importants per a gestionar una societat multicultural, hi ha un que mostra el veritable xoc de les cultures: la via diària de les diferents cultures. Tota mesura que es fa des de les altes esferes de les organitzacions estatals i capitalistes, tenen els efectes en els ciutadans i ciutadanes del mon, i en aquest cas, en els pobles d'Europa. Així doncs, “el ciutadà de a peu”, conviu amb cultures diferents en la seva quan va agafar el metro, quan va al supermercat de baix de casa, etc. I aquesta convivència entre les cultures, són el reflex de que funciona correctament la multiculturalitat a València, per exemple? Alhora de contestar a aquesta pregunta no hem d'oblidar però, les experiències d'altres estats veïns que han vist com la seva població augmentava a causa de la immigració: el cas de l'estat francès o anglès. En aquestos dos estats la immigració, o millor dit, el procés de multiculturalització, ha sigut anterior al que estem vivint nosaltres i per tant, sempre tenim un espill on mirar-nos i vore el que han fet malbé o el que han fet be. El resultat d'aquest procés ha sigut la formació, com Amartya Sen ens exposa de manera clara al seu article en l'exemple d'Anglaterra, on s'està creant tot unes societats paral·leles que es distingeixen per la seva condició cultural (o religiosa). Aquest fet però, no és signe de que hi hagi una societat multicultural com cal ja que la manera de crear guetos no és el correcte: que estudien cadascú als seu centres culturals no és la solució, d'aquesta manera el que s'està fent és deixar el problema al marge mentre que no “explote”. A l'estat francès va passar aquests darrers moments, on els fills dels immigrants, francesos d'origen, es veuen marginats pel fet de ser d'una cultura determinada i per ser fills d'immigrants. Per tant, el que caldria seria doncs, oferir una educació totalment laica des de ben petits on es mostraren totes les cultures i poc a poc la informació seria tal que cada persona en tindria prou per poder triar el camí que vol. Ací entraríem en la polèmica que hi ha sobre els “vels” de les xiquetes musulmanes que van al col·legi, no vaig a fer una tesi doctoral sobre aquesta alarma social, però si que m'agradaria comentar que per davant de tot està la llibertat d'expressió de qualsevol cultura i forma de pensar. Així doncs, si es prohibeixen aquest tipus d'ús del vel, s'haurien de prohibir també els crucifixos que porten els xiquets i xiquetes cristianes. La prohibició mai és bona, el que s'ha de fer és educar i donar tota la informació possible a una societat “aborregada” com la nostra.

Molts dels problemes que es tenen a l'actualitat al nostre estimat país, estan provocats, en gran part, per la falta de coneixements sobre una cultura determinada. Açò ho trobem quan en els conflictes que hi ha en un barri entre diferents cultures, es seguisquen els tòpics per a argumentar les tensions que hi ha. Tòpics com els olors que diuen que produeixen les seves cases, la inseguretat que porten al viure en un barri o altre, la davallada del nivell de vida de les i les ciutadanes, etc. Tot açò provoca que sempre que un immigrant arriba a un barri en concret, és mirat ja de manera indesitjable per l'únic fet de la por al desconegut i per la imatge que es dona d'ells en alguns mitjans de comunicació. Aquest descontent cap als immigrants està sent aprofitat per partits xenòfobs i d'extrema dreta (com els partits famosos actualment com Alianza Nacional, Democràcia Nacional, España 2000 i Coalició Valenciana) que amb un discurs populista i nul de contingut i realitat, estan aconseguint arribar a gent jove amb la consigna que els immigrants tenen la “culpa” dels mals que avui en dia pateix la societat. Aquest problema, segons la meva opinió té fàcil solució: educació que mostre la realitat tal com és (és a dir, que no manipule i no amague informació a ningú). Si s'educa des de petits a saber conviure dins d'una societat on cadascú és diferent, la por al desconegut anirà acabant-se. No obstant, m'agradaria fer un altre xicotet parèntesis en aquestes reflexions finals. En alguns casos de la societat, pense que no hi ha xenofòbia, el que hi ha és “classicisme”. És a dir, si el perill és la immigració, perquè aquestos partits feixistes i xenòfobs no critiquen els guetos que trobem a Mallorca ple d'alemanys o a zones del litoral del nostre país? Per què a un musulmà que ve a Marbella és considerat com un àrab, i a un altre que viu al barri de Russafa és considerat com un moro? Crec de nou, que entre la falta d'informació o la ignorància que pateix la nostra societat en aspectes nous com aquestos, influeix de manera molt important els aspectes econòmics subordinats als interessos de la famosa globalització que trenca fronteres en àmbits del capital però no amb els humans.

Per acabar aquest assaig, tant sols dir que pot ser no m'he centrat en polítiques concretes o que m'he oblidat molts punts importants,però crec que exposat els que considere importants. La multiculturalitat al nostre país es pos aconseguir si comencen a fer-se les coses be des del principi, és necessari polítiques d'immigració correctes per a evitar el que ha passat l'estat francès o a Anglaterra (recordem que els que van posar les bombes dels metros eren anglesos). No crec que la solució és la prohibició del tràfic humà com estan començant a fer en països com Alemanya o Holanda. L'única solució que veig, com ja he dit, el respecte entre cultures i l'acceptació de que som diferents. No s'ha de tenir por a renunciar a costums de la nostra cultura, no s'ha de tenir por a acceptar que avui en dia hi ha xenofòbia, no hi ha que tenir por a acceptar que hi ha altres cultures més tolerants que la nostra. Com s'ha dit, tota convivència és una cosa de les dos parts i per tant, no hem d'exigir que els que venen han d'adaptar-se culturalment a on van perquè estàs retallant la llibertat. És un fet molt complicat, ja ho sé, però el que no podem fer és fer una integració cultural d'altres encoberta, on una cultura té la política com a principal arma. Si tots i totes, des de xicotets estem educats en una bona formació cultural i els més majors acceptem que hem de fer un esforç per acceptar als nous veïns, la interculturalitat començarà a funcionar, si tot açò no passa i es segueix la tònica habitual d'avui en dia...la interculturalitat serà una utopía.

dissabte, de juny 10, 2006

DE LA DANSA PRIMITIVA A LA MODERNA

Una de les possibles definicions que té art, referint-se a allò que s’anomena belles arts, és tot el que tinga com a objecte l’expressió de la bellesa pel color, la forma, el so, el llenguatge i el moviment. Aleshores quins tipus d’art hi ha? En aquest text ens pararem a parlar sobre la dansa, la qual és el motiu principal d’aquest concert, a més és un tipus d’art.

Els orígens de la dansa els podem trobar als primers moments de la presència humana en la Terra. Les danses primitives es pensa que podrien ser un mitjà de comunicació i que es basaven en ritmes. Un fet que mostra que la dansa ha estat una de les formes de representació, o d’expressió, més antigues ha estat les il·lustracions pictòriques i les escultures: pintures rupestres, que ens donen la imatge de que hi havia un canvi respecte a les relacions que tenien els sers humans amb el món. De segur que alguna volta heu fet la famosa “dansa de la pluja” per a que plovera no? Doncs bé, el fet de dansar per a que plovera o per agrair als Deus la victòria front els enemics, és en essència, l’origen de la dansa. A l’Egipte antic, les danses anaven dirigides cap als faraons.

Seguint aquest breu recorregut per la història trobem als grecs i als romans. D’una banda, els grecs relacionaven les danses als deus Dionís o Baco. Prompte començaren a formar part de les escenes socials i polítiques. D’altra banda, els romans van deixant d’una banda el costum d’utilitzar la dansa en fets religiosos i polítics. El cristianisme va ajudar a deixar de banda la utilització de les danses en actes religiosos. L’esglèsia associava la dansa ,des del segle IV aC i durant tota l’Edat Medieval, amb el mal.

Pot ser, però, que aquest significat religiós i polític que els romans i cristians deixaren de banda, l’expliquem per la implantació popular i camperola que va tenir després dels grecs. Resulta curiós com sempre que un element és agafat pel poble, comença a ser desprestigiat (la folklore té menys prestigi que la música clàssica). Al deixar-se de banda la dansa, prompte la música la va acompanyar: música i dansa van juntes a partir d’ara. És difícil agafar consciència de la quantitat de música que s’ha basat en la dansa, però podríem nombrar algunes com: boleros, fandangos, gavotes, minuets, tangos, vals, polques, masurques, etc.

El Renaixement va portar una nova visió cap al cos, les arts i les danses; el ballet el trobem en aquesta etapa als ambients de la aristocràcia. Tal era la importància que als segles XVI i XVII els aristòcrates estaven obligats a ballar-lo be. En la societat italiana del Renaixement, on l’home era el centre de tot tipus d’estudi, es va evolucionar en tot allò que el permetera expressar-se millor. A finals del segle XV, el ballet tornava a aparèixer als esdeveniments més prestigiosos de l’època: bodes dinàstiques, conclusions de tractats o cel·lebracions de victòries militars (recuperant així els elements polítics o festius que tenien en èpoques antigues).

Com tots els avanços que es van fer durant aquesta època a Itàlia, prompte començaren a traspassar les fronteres culturals i es varen expandir arreu del continent europeu. Així, reis com Lluís XIV, ajudaren a que el ballet començara a representar-se no sols en els ambients cortesans de palaus sinó tambè als teatres. Tal va ser la tasca d’aquest monarca a favor de les arts, que va ser el creador del que avui coneixem com l’Òpera de París. Els ballarins passaren de ser nobles a ser ballarins professionals. D’aquesta època trobem a Pierre Beauchams, professor de Lluís XIV, que és el codificador de les cinc posicions dels peus. A partir d’ací trobem a la resta d’Europa noves companyies a Londres, Viena o Itàlia.

Amb l’arribada del Romanticisme (segle XIX) el ballet , com la pintura o la música, va patir també el context cultural en que vivien i va ser utilitzat com un bon mitjà d’expressió. Seguint algunes de les caracterísitiques d’aquest temps, moltes de les obres es basaven en temes de la cultura popular de cada estat. Amb el nou corrent, les ballarines comencen a formar part de les represntacions. A Rússia apareix un gran amor per aquest art, el que provoca que a partir d’ara la dansa clàssica (o ballet) aniran agafats de la mà per sempre. La corrent romàntica va condicionar en aquest segle al ballet buscant allò exòtic o misteriós. És ací quan l’estat espanyol apareix en la història de la dansa. Es veia a l’estat espanyol com una terra passional, de toreros, de castanyoles, gitanes i bandolers (que poc a canviat la idea que es té de l’estat a Europa no?). Tot i que el romanticisme anava perdent força cap a la dècada del 1850, els efectes en Rússia varen ser molt forts. Es va convertir en la nova capital cultural europea, on Marius Petipa i Tchaikovsky eren els principals representants.

Arribem ja al segle XX, i torbem una reacció que buscava acabar amb les representacions fastuoses i de llarga duració, les quals recordaven a l’Antic Règim i que prompte es canviaria al 1917, amb la revolució russa. Però a Rússia governava un tsar autoritari i contrari a tota modernitat com era Alexandre III, que va fer que els iniciadors d’aquest moviment, Mikhail Fokine i Serge Diaghilev, tingueren més repercussió fora de Rússia. Es va fundar la Compagnie de Ballets Russos que va comptar amb grans ballarines i coreògrafes (com Karasavina o Fokine), i que baix la direcció de Diaghliev van demanar partitures a grans mestres de la música com Ravel, Stravinsky, Debussy, R.Strauss, Prokofiev, entre altres. Tal va ser la repercussió d’aquest moviment que els antics membres de la companyia eixiren a altres estats i van consolidar el ballet a Anglaterra, França o Estats Units (creant el New York City Ballet).

Després d’un període d’estancament, el ballet va tenir forces durant l’etapa d’entreguerres a EUA i Alemanya. Tant els coreògrafs com els ballarins, varen innovar, trencant els vells esquemes d’artificialitat i rigidesa que defensava el ballet clàssic. Per últim, tant sols dir que a meitat segle XX, el principal focus del ballet va ser l’Unió Soviètica ja que era perfecte, tant en expressivitat com en tècnica. A l’actualitat, amb la dansa moderna, gràcies a Marta Graham, continua innovant-se i buscant formes més expressives.

La història ens ha de fer comprendre que el present és així per un motiu en concret, per algun corrent de pensament, per alguns sentiments que propugna una cultura, etc. Tothom està condicionat pel present i si vols mirar al passat és molt difícil allunyar-se del que pensem en l’actualitat. Les nostres inquietuds, la nostra forma de pensar, la música que ens agrada, allò que odiem, l’equip de bàsquet que ens apassiona, etc; estan creades, com en el passat, per un marc cultural, polític, econòmic o científic, que ens dona una senyal de que som fills i filles de la història, i, com no, la dansa també ho és.